Trapero i la força

Per rebel·lar-te, potser n’hi ha prou amb una proclamació i unes quantes arengues. Perquè la rebel·lió sigui efectiva, cal una força. És a dir, la possibilitat de vèncer en una disputa. Per practicar la sedició, tot i que sigui un altre delicte, segons el Codi Penal, passa aproximadament el mateix. Ja en faràs, de dir que et rebel·les o que vols capgirar l’ordre establert, si no tens a mà un pla que inclogui una amenaça real, ja sigui en forma de persistent acumulació de ciutadans o d’uns armats que facin front a l’enemic a qui vols derrotar.

La sentència que ha absolt el major Trapero i els seus col·laboradors desmenteix tant la fúria explícita de la fiscalia com l’argumentari dels fets, escrit més aviat des de la fòbia corporativa que no pas des de la fidelitat a la realitat del que va ocórrer. ¿I què va ser? És senzill. La maniobra política no tenia un escut bèl·lic, un exèrcit al servei de la causa. D’això es poden treure lliçons sobre la malaptesa d’un simbolisme que es va dissoldre com pols de sucre candi en un cafè descafeïnat. I també la barbaritat, ara més palesa que mai, d’una presó forassenyada, desorbitada, innecessària, dolorosa, injusta.