Anàlisi

Passejant olímpicament

És difícil acceptar aquestes privatitzacions exclusives, excloents, sobtades i per sempre

2
Es llegeix en minuts

«Bona nit, a l’Hotel Arts». El taxi entre quatre sortia barat. Ballàvem fins al sol, una estona epifànics i cap a casa. Amb taxi una altra vegada, perquè conduir borratxo ja quedava lleig, les cames no donaven per a més i la bici estava per inventar. Després es va omplir de turistes i vam deixar d’anar-hi de nit, no encaixàvem. Els locals de la platja es van posar estranys, amb aquelles hordes de desconeguts vermells i ansiosos. I aquells preus. Passejàvem de vegades al matí, esquivant endarrerits, bassals de vòmit, llaunes, burilles, pipís i paperines. L’embrutiment del passeig l’havia convertit en un objecte molest per als veïns i estrany a la ciutat.

La ZMT (zona maritimoterrestre) és una línia que separa la ciutat del domini marítim. La primera és cosa de l’ajuntament. El segon és de l’Estat, gestionat per la Generalitat. El desplaçament de la línia es va decidir fa 12 anys. En resposta a les demandes dels veïns va sorgir un projecte de substitució de l’oci nocturn per funcions més pròpies del caràcter marítim del Port Olímpic i la platja. Tres autores, Mariona Benedito, Miriam García i Maria Rubert, arquitecta, paisatgista i urbanista, firmen sengles llibres necessaris per encarar amb solvència el futur del nostre litoral. La primera escriu i dibuixa millores substancials a les connexions del port amb la ciutat i atén els usos d’hospital i investigació pròxims. La segona proposa mecanismes de conservació i reforç dels valors naturals de l’entorn. La tercera planteja un triple sistema de rambles, proteccions i vivenda pública a la Barceloneta i al costat de l’Arts. Publicats per BR, responen a les 80 hectàrees d’oportunitat que aquest canvi de línia torna a Barcelona.

Notícies relacionades

Contra tot aquest coneixement i expectativa la notícia del final de la concessió i la subhasta dels locals agafa la ciutat amb el peu canviat, ignora l’Acord de París i se salta l’esperit de la llei de costes. Pot entendre’s l’afany recaptatori per fer front a la crisi, però recordem que els dominis públics són de tots. Per tant han de generar beneficis de manera no només econòmicament justificada, sinó també sostenible, inclusiva i consistent amb la memòria col·lectiva. És difícil acceptar aquestes privatitzacions exclusives, excloents, sobtades i per sempre. ¿No podien subhastar-se cessions? La venda sembra el risc de perpetuar el fracàs d’aquesta façana litoral, concentra riqueses que eren de tots a molt poques mans i manifesta una incapacitat d’actors i administracions per arribar a pactes ponderats. 

Camino pel passeig. Una noia va descalça. La platja està molt neta, però on són els bars cal calçar-se, pels vidres. A la vora tres veïnes de la Barceloneta entren a l’aigua rient valentes. Ja podia ser així amb les tres administracions. Que arribessin al litoral com aquestes senyores, amb compte, ficant el peu, agafades de la mà. En lloc d’això assistim a saraus de pati d’escola: sempre guanya el que fot el cop de pilota i et treu l’entrepà.

Temes:

Barceloneta