¿On menja un, hi mengen dos?

Tant al PDECat que dirigeix David Bonvehí, com al nounat PNC que lidera Marta Pascal, la conclusió és la mateixa: el mercat electoral del sobiranisme moderat de centredreta està fet de molles i acudir per separat a les eleccions és un risc massa alt que els pot condemnar tots dos a la desnutrició.

Però fins i tot partint d’aquesta anàlisi, les dues formacions es resisteixen, a quatre mesos de les eleccions, a propiciar un espai de negociació que permeti arribar a un acord que les beneficiaria les dues. ¿Per què?

En el pla purament ideològic hi ha diferències, però no insalvables. Les dues formacions fan cua per fotografiar-se com més vegades millor amb el PNB i fan servir eslògans de precampanya que, en el fons, es dirigeixen al mateix tipus de votant. «Centrem el país» el PDECat i «Reactivem Catalunya» el PNC. Així doncs, sent tan pròxims en l’àmbit programàtic, ¿què explica la seva llunyania a l’hora d’explorar fórmules per anar junts a les eleccions?

Hi ha elements que simplement obeeixen a les regles bàsiques del manual d’una futura negociació. Baixar del burro en aquests moments, obrint-se clarament a una negociació, debilitaria qui utilitzés aquesta carta. Per això, tant David Bonvehí com Marta Pascal insisteixen una vegada i una altra en la decisió d’anar en solitari als comicis. Volen que sigui l’altre a qui li acabin tremolant les cames. I això obliga a comportar-se com si un mateix fos l’única fitxa del tauler.

El PDECat amb la seva candidata, Maria Àngels Chacón, no té dubtes al respecte. Tampoc les té Marta Pascal, que explica a qui la vulgui escoltar que el seu projecte és a llarg termini, que disposa de prou recursos econòmics i de capital intel·lectual –la fundació El País de Demà– per encarar el repte de les eleccions sense cap altra companyia que la seva.

Vots a la paperera

Però després del posat s’amaguen les tremolors provocades pel convenciment de les dues formacions que l’assenyat seria coalitzar-se en una sola oferta electoral perquè necessitaran cada vot i, actuant per separat, corren el risc que algunes desenes de milers de vots acabin a la paperera perjudicant-los tots dos.

Així que aquests arguments, purament narratius, siguin els més fàcils de superar arribat el cas. No és aquí on nia el veritable problema. El difícil de veritat, el que costarà més de reparar i pot impossibilitar un acord és a la pell.

A l’hora d’explorar una aliança amb el PNC, David Bonvehí s’enfrontarà a l’al·lèrgia personal que Marta Pascal desperta en bona part dels que conformen el nucli dur del PDECat. Una desconfiança oberta que ha anat en augment des que agafés força en alguns entorns la sospita que Pascal va jugar un paper determinant en l’operació de sostracció del nom JxCAT per part de l’entorn de Carles Puigdemont, facilitant informació a Jordi Sànchez sobre quins eren els passos i les persones a qui calia contactar perquè la jugada es desenvolupés amb èxit. No cal dir que Pascal nega vehement aquesta possibilitat que alguns interlocutors del PDECat donen per certa.

Però la veritat és que no cal anar tan lluny. El ressentiment cap a la seva antiga coordinadora general es va forjar en el moment en què va deixar el partit i, es va agreujar quan va iniciar les tasques per intentar captar militants del PDECat per al seu nou projecte.

Impossible amb Pascal

Lluny d’amainar, la tempesta és avui més viva que mai. Entre David Bonvehí i companyia –Ferran Bel, Marc Solsona, Montserrat Candini, Marc Castells, Àngels Chacón, etc–, el convenciment que qualsevol acord amb Marta Pascal –no així amb la gent del seu entorn dels que estan disposats a facilitar la tornada a casa– és impossible i resultaria inacceptable per a molts dels seus quadros municipals, és ara més vehement que mai.

Notícies relacionades

Reforma de l’administració

‘Política fan’ mentrees menja crispetes

El PDECat considera que, aclarits els dubtes sobre la seva presència en les eleccions, el projecte del PNC deixa de tenir sentit i que, a poc a poc, s’anirà esfilagarsant per si sol, ja que Pascal no podrà mantenir al seu costat les persones que ha anat cooptant l’últim any.

Donen per cert que, efectivament, del plat del sobiranisme moderat de centredreta només en pot menjar un, no dos. Però estan convençuts que només ells s’asseuran finalment a la taula perquè els altres moriran pel camí i no arribaran a l’hora de dinar. Ja ho veurem.