Editorial

Polarització independentista

Es llegeix en minuts
Polarització independentista

JxCat

El partit de Carles Puigdemont i Jordi Sànchez, que és Junts per Catalunya almenys mentre la justícia no es pronunciï sobre a qui pertany la denominació, va aprovar diumenge la seva ponència política i estratègica. El document, de 52 pàgines, aborda una infinitat d’assumptes. En relació amb la discòrdia i la confusió en el si de l’independentisme no deixa marge al compromís o l’acostament de posicions.

El text crida a la confrontació i al desgast de l’Estat, la qual cosa, adverteixen a JxCat, per a ciutadans i «treballadors públics» suposarà «sacrificis personals i patrimonials». No se’n donen més detalls. ¿Quin tipus de perjudicis patrimonials? Més important encara: ¿què s’intenta dir amb l’eufemisme «sacrificis personals»? Resulta molt inquietant, més encara per als càrrecs institucionals i els funcionaris, a qui es reclama «complicitat» i que s’abstinguin de reprimir les accions de confrontació independentistes, una cosa que els podria posar en una situació delicadíssima, entre l’espasa i la paret.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

La ponència, aprovada pel 97% dels participants, constitueix la confirmació que no hi ha no hi haurà cap rectificació en el bàndol de Puigdemont, al contrari. Es proposa redoblar el xoc amb l’Estat i no s’admet que, si bé l’1-O va ser un èxit innegable de l’independentisme, no n’hi ha prou per legitimar la independència. Insistir que del que es tracta és simplement de donar compliment al mandat de l’1-O i implementar la república és voler ignorar la realitat. I sense una acurada i honesta anàlisi del que ha passat és impossible traçar una estratègia que mereixi tal nom.

La ponència de JxCat deixa clar que en les eleccions del febrer, en el camp independentista, s’enfrontaran dues sensibilitats i dues estratègies oposades. Cap a una banda s’han desplaçat Puigdemont i la CUP, i a l’altra han acabat coincidint ERC i el PDECat, que, si no hi ha cap sorpresa, es presentarà com a tal davant l’electorat. És difícil etiquetar els de Puigdemont i la CUP, una confluència tan embeguda d’emotivitat com de contradiccions ideològiques. En el bàndol oposat al de la radicalitat, ERC i el PDECat han fet l’esforç gens fàcil de fer cas dels fets i, sense renunciar a res, focalitzar-se a ampliar l’espai sobiranista i independentista, una cosa que necessàriament passa per governar bé i, entre altres coses, interpel·lar amb franquesa el conjunt dels catalans, tinguin la posició que tinguin sobre el referèndum d’autodeterminació i la independència.