Des de Sants

Ni oblit ni perdó

2
Es llegeix en minuts
zentauroepp51324894 opi201004170150

zentauroepp51324894 opi201004170150 / MIGUEL LORENZO

A Sants les parets sempre han cridat, és una cosa que vaig notar quan vaig arribar al barri, vista la quantitat de pintades i murals que s’estenien pels carrers. Encara ara passa, i de vegades criden que es parin els desnonaments o que s’alliberi els presos polítics. Altres vegades són declaracions, com quan el Fernando creu que la Claudia és la seva ‘queen’ (i li fa saber amb un cor travessat per una fletxa), o ordres que diuen «no tanqueu tan prest, ‘cutres’» al carrer de Riego. L’altre dia, no obstant, i com si la persona que la va fer no hagués tingut temps d’acabar l’obra, vaig trobar un «Ni oblit, ni perdó». ¿No oblidar què i no perdonar qui? Amb alguna altra frase potser podria haver-me imaginat una història qualsevol, però aquesta frase, just aquesta, sabia exactament a què es referia.

Notícies relacionades

I me la faig meva; fa molts anys que la conec i la repeteixo. I fa dos dies que he anat a la preestrena de ‘La mort de Guillem’. Quan van assassinar Guillem Agulló, jo tenia 7 anys, vivia a Palma, feia segon de primària i no sabia qui era el Guillem. Tampoc havia vingut mai a Barcelona. No va ser fins uns anys després que el seu nom i la seva història quedarien gravades dins per sempre. El Guillem i el seu assassinat em van ensenyar, i m’ensenyen encara ara, que la nostàlgia d’un passat podrit i la complicitat d’unes estructures i unes institucions infestades de desmemòria i nul·la dignitat són l’escenari perfecte perquè l’odi es mantingui impune. L’odi que, mentre ens deien que vivíem (i ens diuen que vivim) en democràcia, va matar el Guillem i tants altres. Un odi visceral i obscè, violent i agressiu, amenaçador i coaccionador, un odi que no només entén de banderes: els de fora només molesten si són pobres, les manifestacions molesten si són als barris populars i la corrupció i els abusos només ho són quan ho fan els altres.

Pensar, dir o pintar en una paret ni oblit ni perdó» és la manera de plantar-nos davant de la seva cara i dir-los exactament això: no ens oblidem de qui va ser, de qui són ara i de qui sí que els ha perdonat. Alguns ho anomenaran rancor, jo diria memòria i dignitat.