Mestre de la ciència-ficció
L'home que sentia nostàlgia per Mart
Tot està escrit als llibres de Ray Bradbury amb una senzillesa aparent, però amb un to poètic molt propi que marca el ritme de cada conte com una cançó
zentauroepp19393385 icult ray bradbury200820155110 /
Ray Bradbury va morir el juny del 2012. Llavors jo vivia en un pis minúscul de l’Eixample, en una habitació que abans havia sigut un armari, i on només tenia un llit i llibres per tot arreu. M’estava preparant un biquini per sopar quan el Fino, el meu company de pis d’aquell temps, em va cridar les males notícies des del menjador. Des d’aleshores els biquinis i les primeres nits d’estiu, aquelles en les quals en la frescor de l’ambient ja s’endevina un punt de calor, em recorden a ell.
El 22 d’agost passat es van complir cent anys del seu naixement, una altra excusa per recordar-lo i per rellegir una de les seves obres mestres, ‘El hombre ilustrado’ (en castellà a l’editorial Minotauro i en català a Males Herbes), un conjunt de relats units per un tema en comú, un home tatuat que porta els contes dibuixats a la pell.
Són els temes recurrents de Bradbury, l’altre fil invisible que uneix els contes. Els perills de la tecnologia són especialment presents a ‘La pradera’, en la qual una habitació d’última tecnologia transforma els nens que hi juguen (de fet, Bradbury era famós per odiar tot el que fes sorollets i llumenetes: detestava els ordinadors i els cotxes li feien tanta por que ni tan sols tenia carnet de conduir). La naturalesa humana (contradictòria, mesquina, imperfecta, però també breu i brillant com un cometa) queda retratada a ‘Calidoscopio’, una de les joies del llibre, els últims moments d’un grup d’astronautes que queden a la deriva després que la seva nau exploti. I a ‘El zorro y el bosque’, l’intent d’escapar-se del sistema (el poder, un monstre que sotmet i deshumanitza, també antagonista a ‘Fahrenheit 451’) d’una parella de fugitius temporals al Mèxic del 1938.
Notícies relacionadesTot està escrit amb una senzillesa aparent, però amb un to poètic molt propi que marca el ritme de cada conte com una cançó i que provoca que els textos siguin molt bonics i molt melancòlics (sobre la seva tècnica a l’hora d’escriure també és interessantíssim ‘Zen en el arte de escribir’, a Minotauro i Viena Editorial. Com ja es veu en el títol, no és un llibre de focs artificials ni postureig, sinó de molt ofici, o sigui, de tenir molta paciència i treballar molt a l’hora d’escriure, però sense deixar de divertir-se ni de meravellar-se).
Bradbury sempre deia que quan es morís, volia que l’enviessin a Mart en una llauna de sopa Campbell, gairebé com si fos en un dels seus contes. I tot i que al final no ho va fer (està enterrat al Westwood Memorial Park de Los Angeles) m’agrada imaginar-me’l així, travessant l’espai en un coet cap al planeta vermell, en la seva humil llauna, potser amb una olor dolça de biquini i un punt de calor als freds passadissos de la nau, com en les primeres nits d’estiu.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
