30 d’oct 2020

Anar al contingut

Anàlisi

Per una pancarta

Per una pancarta

Jordi Nieva Fenoll

La sentència no es planteja la pregunta clau: si la norma que preveu el delicte de desobediència estava pensant en què algú es a part d'una ordre qualsevol, o bé només d'una ordre que impedeixi un comportament greu

La Generalitat torna a estar vacant de president. Mai en aquest període històric, tret d’en els últims tres anys, s’havia donat una circumstància així. Un president n’havia succeït un altre fins que va sobrevenir l’absurda declaració d’independència i la inaudita destitució via article 155. Ara ha sigut a través dels tribunals. Les institucions catalanes tenien alguna cosa d’intocable que tothom percebia des de la seva recuperació després de la dictadura. Però aquesta cosa, per desgràcia, s’ha esfumat. Sens dubte, no ha ajudat que s’hagin improvisat institucions paral·leles a les legals que, està a la vista, han resultat tan fallides com la declaració d’independència. Costarà molt esforç recuperar aquesta imprescindible dignitat de les institucions perquè ningú es vegi temptat, algun dia, a fer-les desaparèixer de nou.

No ha ajudat a aquesta dignitat tot aquest vodevil absolutament innecessari de la pancarta que ha acabat amb la inhabilitació del president de la Generalitat. Vaig ser dels primers en criticar amb tota vehemència que era desproporcionat inhabilitar un president per haver penjat un tros de lona. El Dret penal no serveix per matar mosques a canonades. Però justament, que aquesta desproporció acabi sent indubtablement efectiva amb la destitució, evidencia la fragilitat actual d’aquestes institucions catalanes. Les institucions històriques que van costar recuperar tantíssim no són un fre per a les legítimes aspiracions catalanes a la independència. Qualsevol amb un mínim d’objectivitat ho sap. Sense aquestes institucions i sense tota la seva trajectòria dels últims gairebé 40 anys, ni tan sols es podria haver instal·lat al cap de tanta gent el somni de l’autodeterminació. Ho saben bé els enemics d’aquest pensament, i per això és absurd que qui diu defensar-lo posi constantment en risc aquestes institucions o els que les integren de manera temerària.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

El punt de proporcionalitat

Precisament el punt de la proporcionalitat és el més deficitari de la sentència que ha dictat avui el Tribunal Suprem en una declaració ferma amb la lògica immediatesa que requereix la rellevància del cas. El Tribunal Suprem reflexiona sobre aquest punt referent a que el legislador ha de tenir en compte la proporcionalitat a l’hora d’establir les penes, com també ha de tenir present el principi d’«intervenció mínima»: en paraules planes, que no qualsevol cosa ha de ser delicte, sinó només allò que sigui més greu, i únicament quan sigui realment greu.

Però el tribunal defuig per complet aquesta última part, que és la més rellevant en aquest cas, també eventualment per al Tribunal Europeu de Drets Humans. Ningú discuteix que Torra va desobeir la Junta Electoral Central. Podríem fins i tot assumir que una pancarta a favor dels polítics presos és partidista. La pregunta és si això simplement, penjar una pancarta i no voler despenjar-la, ha de ser constitutiu de delicte, i si la seva comissió ha de comportar la destitució d’un president democràticament elegit. En aquest punt no hi entra la sentència, que burocràticament es limita a constatar que el fet que preveu la norma s’ha produït, aplicant la pena. No es planteja en absolut la pregunta clau: si la norma que preveu el delicte de desobediència estava pensant en què algú s’aparti d’una ordre qualsevol, o bé només d’una ordre que impedeixi un comportament greu. El Dret penal hauria d’ocupar-se només d’això últim, i així ho han d’establir els tribunals a favor de l’acusat, com estan obligats en totes les seves interpretacions. No és el mateix que un càrrec públic es negui a obeir ordres per protegir una població d’una desgràcia natural, per exemple una pandèmia, o que no vulgui despenjar una pancarta, una simple pancarta.

Conducta reprovable del president

Amb això no vull dir que la façana del Palau de la Generalitat hagi de ser un mur on penjar proclames polítiques. Ben al contrari, i especialment en període electoral, les institucions han de reflectir –totes elles– neutralitat i sempre fer-ne gal·la. En aquest sentit, la conducta del president va ser reprovable. No tenia res a veure amb la llibertat d’expressió el que estava fent, sinó amb un simple respecte per qui no combrega amb la seva opció política.

No s’ha de seguir per aquest camí. El Parlament i el Palau de la Generalitat han de quedar-se al marge de qualsevol baralla propagandística, perquè aquesta és l’única manera quetots els ciutadans sentin seves aquestes institucions i les defensin, votin qui votin.