01 nov 2020

Anar al contingut

LA CONTRA

Perdut a la seva habitació

J J Guillen

Perdut a la seva habitació

Josep Martí Blanch

Que el Rei vociferés que es va quedar a casa contra la seva voluntat prova la mala salut dels poders d'un Estat incapaç de deglutir l'embolic català

El Govern es convertirà en una colla de persones que durant uns mesos s'autogestionaran cadascun des de la seva trinxera

Catalunya se li continua entravessant a l’Estat. El mos sobiranista va embussar definitivament el 2017 la traquea de l’arquitectura constitucional espanyola i, sense arribar mai a asfixiliar-la, impedeix des d’aleshores que el reg d’oxigen flueixi amb normalitat per tot el cos institucional i polític.

Fins i tot la monarquia pateix d’anòxia i té uns espasmes estranyíssims, com s’ha vist amb la polèmica suscitada per la negativa del govern de Pedro Sánchez a validar el viatge de Felip VI a Barcelona per a l’entrega dels despatxos a la nova promoció de jutges, argumentant que el desplaçament resultava inoportú políticament.

Que el Rei agafés després el telèfon per vociferar a través de tercers que es va quedar a casa contra la seva voluntat, violentant el principi de neutralitat política que ha d’acompanyar un monarca democràtic, prova la mala salut dels poders d’un Estat incapaç de deglutir políticament l’embolic català. Un Estat que ara també pateix de les al·lèrgies derivades de la díficil digestió democràtica que suposa per molts l’existència d’un Govern com el del binomi Pedro Sánchez-Pablo Iglesias.

L’enrenou polític que s’ha desencadenat amb Felip VI sol a casa és només un avançament del que està per venir amb qualsevol decisió que el Govern espanyol prengui perquè els líders del procés empresonats puguin quedar en llibertat, ja sigui a través d’una reforma del delicte de sedició o un hipotètic indult dels que es tramitaran.

Com en els temps ja llunyans del peix al cove, en què les cessions competencials eren enteses com un arrencar-li queixals sense anestèsia a l’Estat, també ara qualsevol pas encaminat a desinflamar el conflicte es continuarà explicant com una cessió al xantatge sobiranista a canvi de vots per tirar endavant el pressupost. Qualsevol intent per explicar-ho com un primer pas d’altres molts per arribar a una solució estructural al problema més gran que continua tenint Espanya caurà en sac foradat.

Amb més motiu quan, per empetitir l’agenda catalana s’insisteix en la jerarquia conjuntural de la Covid-19 i l’emergència econòmica. La salut i els diners castiguen el cos d’Espanya amb virulència, i pot ser que al final tota ella acabi sent un immens blau, però Catalunya –el sobiranisme, per no confondre la part amb el tot– està embussada al coll i obstrueix l’oxigenació de les cèl·lules.

Aquesta ha sigut i és la principal victòria del procés, si és que es pot entendre com a tal haver aconseguit que ensopegués el normal funcionament de l’Estat, enredar-lo en les seves contradiccions i que, encara avui, aquest no es pugui sentir de cap manera un vencedor net en un afer en què va errar en el diagnòstic i per tant en el tractament.

Recordar aquestes qüestions en vigílies de la inhabilitació de Quim Torra i l’enèsim espectacle que oferiran els socis del govern català, parlant d’unitat amb la boca petita mentre procuren escorxar-se i pacten una interinitat vergonyosa en les institucions que s’allargarà un mínim de quatre mesos enmig de la pandèmia i la urgència econòmica, no és un caprici.

ERC i Junts pactaran sense avergonyir-se, i com si fos la cosa més normal del món, coses tan intranscendentment ridícules com que Pere Aragonés, president per accident, no pugui traslladar el seu despatx des del Departament d’Economia que dirigeix, a les dependències presidencials del Palau de la Generalitat a la plaça Sant Jaume. En el súmmum de la pornografia de la banalitat, Aragonés tampoc podrà fer un discurs de cap d’any. No han transcendit detalls sobre si a més haurà de vestir fins a les eleccions de rigorós negre, amb mantellina inclosa tapant-li el cap, per deixar meridianament clar que guardarà com cal el dol que Quim Torra es mereix. Sí que ha quedat clar que no podrà cessar ni nomenar consellers, facin el que facin, que és el mateix que convertir el govern en una colla de persones que durant uns mesos s’autogestionaran cadascun des de la seva trinxera departamental. Déu n’hi do amb la Covid-19 i l’economia tremolant.

I no obstant aquestes dues formacions polítiques continuen governant juntes després de les eleccions perquè, no tinguin dubtes sobre això, el sobiranisme tornarà a guanyar les eleccions i continuarà ofegant la normal respiració d’un Estat amb un símbol d’unitat i permanència que ja no pot visitar Barcelona amb normalitat. Confondre el nanisme polític del sobiranisme d’última fornada amb la seva desaparició és un somieig. I com a mostra el Rei, perdut a la seva habitació, sense saber què fer, i el temps que passa.