21 d’oct 2020

Anar al contingut

anàlisi

El Parlament de l'Home

JUSTIN LANE

El Parlament de l'Home

Alfonso Armada

Després de l'estrepitós fracàs de la Lliga de Nacions, que va sorgir del Tractat de Versalles i la runa de la primera guerra mundial, però no va poder evitar la segona, aquesta prometedora evocació va ser preàmbul de l'ONU

«Nosaltres [...], els pobles de les Nacions Unides, resolts a preservar les generacions venidores del flagell de la guerra, que dues vegades durant la nostra vida ha infligit a la humanitat sofriments indicibles...». Després de l’estrepitós fracàs de la Lliga de Nacions, que va sorgir del Tractat de Versalles i la runa de la primera guerra mundial, però no va poder evitar la segona, aquesta prometedora evocació va ser preàmbul de l’ONU. Fundada fa 75 anys a San Francisco, aquest rodó aniversari dona més ombres que llums. 

En ‘Esto es Nueva York’, va apuntar el gran periodista E. B. White davant la construcció de la seu onusiana: «Se solia creure que l’Estàtua de la Llibertat era el símbol que representava Nova York i la reflectia a tot el món. Avui la Llibertat comparteix el seu paper amb la Mort. A la vora de l’East River, sobre els demolits escorxadors de la Turtle Bay, en dur combat amb l’espectral sobrevol dels avions, els homes cisellen la seu permanent de les Nacions Unides: el projecte més grandiós de tots els imaginats». White es refereix al que es convertiria en Parlament de l’Home, «llar de tots els pobles i de totes les nacions, capital de tot, àgora per al debat, perquè els bombarders siguin detinguts, i la seva missió, avortada». Al costat de l’airós gratacel verd i blau respira un vell salze en un jardí interior. 

Recorda White en el seu esplendorós llibret que el salze ha patit molt, però que representa la ciutat sencera: «Quan el contemplo en aquest mateix moment, i mentre sento la geladora ombra dels avions, penso: ‘És imprescindible que se salvi, res més, precisament aquest arbre’. Si sucumbís, tot es perdria [...] La seva falta seria com la mort». Poc després de l’11-S el vaig buscar. Continuava miraculosament dret. Si tornés a Nova York, seria una de les meves primeres cites, al costat de l’habitació de la meditació que va obrir en un racó auster del gran ‘hall’ d’entrada de l’ONU el potser el seu millor secretari general, el suec Dag Hammarskjöld, que va perdre la vida en un misteriós accident aeri a l’Àfrica mentre mediava en el conflicte de Katanga, a l’antic Congo Belga. 

La clau de la volta

Hereu de la segona guerra mundial, el Consell de Seguretat i els seus cinc membres permanents (Estats Units, Rússia, Xina, Regne Unit i França) continua sent la clau de volta i (amb el seu dret de veto) principal escull per renovar una organització fruit del pitjor conflicte patit per la humanitat. Amb una Assemblea General inoperant, la seva última ranera política la va experimentar quan Washington va buscar infructuosament la seva benedicció per intervenir contra l’Iraq, que el Govern de George W. Bush acusava iniquament de ser darrere dels atemptats que van esborrar les Torres Bessones. En aquell moment va tornar a ser Parlament de l’Home. Des d’aleshores no ha deixat de capotar. 

Quan cobria la vida de l’organització des de la Franja de Gaza (pels nombrosos periodistes àrabs amb qui compartia sala, molt a prop del Consell de Seguretat), somiava perversament que un àngel ferotgement humà segellés les portes de l’Assemblea General quan estaven reunits els principals caps d’Estat i de Govern i, igual que en la pel·lícula de Luis Buñuel, ‘El ángel exterminador’, no els deixés sortir fins que fessin honor al Parlament de l’Home i al document fundacional de l’ONU. En paraules d’Inocencio Arias, un dels diplomàtics espanyols més apassionats, una organització que, «malgrat tot, si no existís, caldria inventar-la».