Vallvé i el confeti

Per als creadors, el dies de confinament estricte van representar un sotrac, com per a tothom. Es van trobar, però, que tenien coses entre mans o que tenien un temps amb el que no comptaven, o que estaven davant l’oportunitat de redreçar històries o de fer-ne de noves, a partir de l'isolament a què es van veure abocats. I també n'hi ha haver que van patir un col·lapse fenomenal, no solament sense la mítica (i falsa) inspiració, sinó també sense cap intent de fer res que no fos jeure en un sofà, absorts en la reflexió, la mandra o el neguit.

N'hi ha haver, com el músic Pau Vallvé, que van habitar en un soterrani (no pas metafòric, sinó real) perquè el destí o la fatalitat així ho van decidir. D’aquell enclaustrament n’ha sortit un disc magnífic – ‘La vida és ara’– que oscil·la entre el turment i el delit. Sotracs emocionals, però també consciència del present on som, explicada des de la calma. I imatges fascinants, com ara la del confeti (¡un sol i antic confeti!) que cau del sostre del menjador i evoca, fràgil, insignificant, «les èpoques glorioses del passat». Descendeix quan no tocava, guspira mínima que encén el foc d'allò que vam ser, abans de tot plegat.