Cap al final de l'estiu
Aquesta nit m'he assegut a llegir poesia, que fa tardor: he triat el primer poemari de Josep M. Fonalleras, 'L'estiuejant'. De seguida m'he encantat en el ritme contemplatiu dels seus versos.
zentauroepp54928435 icult200918115545 /
Fart de la calor, fa dies que espero el final de l’estiu. Miro el cel de núvols d’aquest dijous, com si visquéssim al tròpic, i continuo esperant un senyal que em digui que aviat entrarem en la tardor. La tornada a l’escola dels nens és una bona pista, per exemple, tot i que és com si la Covid-19 hagués difuminat el pas del temps. Abans dèiem: «ara ja hi ha menys turistes al barri, tots han tornat a casa», però aquest any no ens val. Cap al tard surto a passejar pel parc de la Ciutadella. Ara es fa fosc més aviat i els gossos corren per la gespa buscant pilotes a l’ombra dels arbres. Em fixo en la gent: els que juguen al ping-pong, els que fan ioga sota el magnolier, la noia que llegeix un llibre d’Annie Ernaux asseguda en un banc. No sembla que vulguin que s’acabi l’estiu.
De vegades intento confiar en els meteoròlegs. Fa uns dies van anunciar molta pluja, un canvi radical, però només va ser una treva. Almenys a Barcelona. Un matí, mentre plovia, vaig sortir al balcó: feia olor de terra i al pati de baix, un veí (que és una mica burro), feia exercicis de gimnàstica sota la pluja. Es mullava i reia, i vaig pensar que allò no era ni tardor ni res. Mitja hora després va tornar la xafogor, un vapor espès en l’atmosfera.
Aquesta nit m’he assegut a llegir poesia, que fa tardor: he triat el primer poemari de Josep M. Fonalleras, ‘L’estiuejant’. De seguida m’he encantat en el ritme contemplatiu dels seus versos. Jo mateix era un estiuejant que tafanejava davant del mar. Buscava un vers que, com un oracle, m’anunciés l’arribada de la tardor i no he tardat a trobar-lo: «Es congela l’estiu a la badia», diu un poema que parla de banyistes. Però aleshores ja m’havia adonat que era un esforç inútil. Els poemes de Fonalleras fan el tomb a l’any. Viatgem amb ells a Roma, al Japó, a Vinyoli o a Carner. A Girona durant el confinament. Hi ha sol i nit, el vi i la consolació de l’art. També ens recorden que, com deia Tanizaki, hi ha una melancolia que vibra en les coses i entenem que de vegades és trist i de vegades alegre. Portem l’estació dins, quan llegim, i els poemes la reflecteixen.
