La gran paradoxa de Puigdemont

Aquesta és la gran paradoxa de la postconvergència. Va esqueixant-se a mesura que s’acosta la batalla decisiva contra ERC pel tron independentista. Els sondejos són favorables a Esquerra, però també ho eren el 2017 i JxCat va aconseguir la victòria contra pronòstic. A més, està el magnetisme electoral de Puigdemont davant un candidat republicà, Aragonès, polit però privat de carisma. Llançar-se en aquest moment a l’automutilació (Junts, PDECat, PNC) no només resulta paradoxal: pot denotar esgotament o extraviament, o tots dos.

Qüestió personal

Puigdemont necessita que la presidència de la Generalitat segueixi sota la seva autoritat després de les eleccions de l’hivern vinent. No només és una qüestió política. L’evolució de la seva circumstància personal dependrà també de la seva força de pressió. Si ERC aconsegueix la presidència, el compte enrere cap al no-res de Puigdemont s’accelerarà.

El breviari bàsic de les coalicions polítiques és inequívoc. Les parts solen extremar les seves diferències abans de segellar un acord. Miren, així, d’obtenir condicions més avantatjoses en l’aliança resultant. ¿Pot ser aquest el cas?

Tant Junts com el PDECat consideren que la disputa, amb demanda judicial inclosa, ha anat massa lluny. Que no hi ha tornada enrere. Però la necessitat moltes vegades obra miracles polítics. Imaginin una reconciliació amb llàgrima inclosa a portes de la campanya electoral. ¿Quin director de campanya no vendria la seva ànima per un cop així en l’era de la política emocional?

Ofertes bessones

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Els somnis dels directors de campanya, somnis són. En la vigília, la direcció del PDECat sap que si s’entrega a Puigdemont està amortitzada. Anar per separat a les urnes requeriria explorar algun tipus d’arranjament amb el PNC: dues ofertes gairebé bessones per a un mercat restringit. Però la desconfiança personal després de l’escissió de Pascal és notable.

Junts mira de treure ferro a la fractura consolant-se amb la idea que els diputats que pugui obtenir el PDECat confluiran de manera natural en el Parlament amb els de Puigdemont. ¿Amb qui, si no? Tot i això, pel camí s’hauran quedat les restes de D’Hondt i els electors que s’hagin pogut sentir decebuts per la ruptura. Una suma que podria acabar decidint el resultat de la pugna amb ERC: en les últimes eleccions catalanes, tot just 13.000 vots van marcar la diferència entre postconvergents i republicans. Ai, els somnis dels directors de campanya.