La rectificació sense embuts d'ERC

Primer plat: Inici de curs escolar preparat amb la inevitable cridòria histèrica d’alguns actors entossudits a convertir en un fangar la millor notícia dels últims sis mesos.  De segon: debat sobre desorientació política del Govern al Parlament –el que en altres temps significava l’inici del curs polític. Postres: vista del recurs de Quim Torra al Tribunal Suprem com a pas previ a la seva encara hipotètica però molt previsible inhabilitació definitiva.

Malgrat tots aquests vistosos elements d’actualitat, el més rellevant i substanciós de la política catalana, perquè fixa com pot ser el futur postelectoral una vegada passem per les urnes, cal anar a buscar-lo aquests dies als llibres i, en particular, al que acaben de publicar Oriol Junqueras i Marta Rovira, titulat Tornarem a vèncer (I com ho farem), publicat per Ara Llibres.

Compromís polític

Perquè si el que escriuen els dos líders d’ERC es correspon a un exercici de reflexió sincer (el dubte sobre l’honestedat és raonable, tenint en compte els comportaments i discursos de tots dos en un passat encara recent) som davant una definitiva inflexió estratègica d’una part molt important del sobiranisme. Que el llibre es publiqui a les portes d’unes eleccions, a tall de compromís polític, li aporta encara més transcendència.

Junqueras i Rovira reconeixen explícitament que tot el que va passar després del 3 d’octubre del 2017 va ser un error. Com que el que va passar –declaració de la ‘fake’ independència– no hauria sigut possible sense les lleis de desconnexió de setembre, s’ha de suposar que també consideren allò una equivocació, tot i que no ho escriguin. 

Però més enllà de la vista al passat, el més rellevant rau en l’acceptació sense excuses del principi de realitat de la qual es va desposseir el sobiranisme a partir de mitjans del 2015 amb una unitat forçada sobre la base de fulls de ruta impracticables que van acabar conduint a un cul-de-sac del qual ja ningú va poder –ni va voler– sortir i que va desembocar en els fets d’octubre del 2017.

Resumint, Junqueras i Rovira assumeixen que no es pot actuar sense tenir en compte la complexitat i varietat ideològica del país i que un projecte independentista no pot construir-se d’esquena i imposar-se per força als que no han abraçat aquest projecte. També assumeixen obertament que el sobiranisme ha de guanyar per més del 50% dels sufragis, no en unes úniques eleccions sinó de manera reiterada en múltiples ocasions per disposar d’una legitimitat absoluta que encara no té per prendre segons quins camins. 

Descarten els escenaris de «com pitjor millor» en relació amb la política espanyola i consideren que han de ser substituïts pels del «com millor, millor» i que des de les institucions catalanes, més que practicar de manera obsessiva el simbolisme i continuar desacreditant-les, el que toca fer és governar bé i per a tothom, no només per als independentistes. 

Junqueras i Rovira allunyen ERC del sobiranisme que continua confiant en una independència situada en un horitzó pròxim i la ressituen en un pla temporal que la converteix, de fet, en un desideràtum. A més, consideren que cal tornar a la pantalla en la qual el projecte desperta menys recels i suma més complicitats: el referèndum acordat, però aquesta vegada sense imposició de terminis ni ultimàtums. 

El volum que publiquen també és clar en la política d’aliances en el futur. No hi haurà tripartit d’esquerres, escriuen, perquè el PSC és l’adversari polític que cal tombar als seus feus perquè el sobiranisme pugui continuar avançant.

Esmena a la totalitat

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

El llibre és una esmena a la totalitat de l’estratègia política del projecte de Puigdemont-Sànchez basat en la confrontació, el «com pitjor millor» respecte al Govern espanyol i, sobretot, la convicció que cal continuar considerant octubre del 2017 com un encert que ha donat fruits. La mirada sobre el 2017 és la clau de tot aquest assumpte, ja que si es considera un error s’aposta per corregir-lo (Junqueras-Rovira), però si es veu com un encert es persevera amb receptes similars (Puigdemont-Sànchez).

El però més remarcable del llibre és que oblida que al lideratge (o colideratge) d’un govern s’hi va amb coneixements i que els errors es paguen entregant-lo als que encara no l’han ostentat i, per tant, no són responsables directes de la destrossa. Costa d’imaginar que aquells anys no sabessin el que escriuen ara o que, fins i tot sabent-ho, el comportament de tots dos i en particular el de Marta Rovira, com a ariet més frenètic i vehement, empenyessin Carles Puigdemont a fer el que va fer i volia fer. Tot i que, en realitat, hi ha coses pitjors que equivocar-se. Com, per exemple, persistir en l’error. I hi ha gent que, inexplicablement, encara hi és.