24 d’oct 2020

Anar al contingut

Editorial

Els silencis de la violència masclista

Davant els que neguen la realitat, la meitat de la població se sent efectivament amenaçada en la seva vida quotidiana

Els silencis de la violència masclista

A Miguel Lorenzo

Les xifres de la violència masclista són dramàtiques i inqüestionables. Delaten la persistència d’una violència estructural que afecta les dones i compromet les seves vides. Les campanyes i recursos per aturar el maltractament a la llar semblen haver començat a donar els seus fruits, ja que s’ha produït una lleugera disminució en aquest tipus d’agressions. Però hi ha més violències. I moltes perviuen sota espesses capes d’invisibilitat i silenci.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Una de cada dues residents a Espanya de més de 16 anys ha patit algun tipus d’agressió masclista en la seva vida. Un 13,7% ha patit violència sexual. Un 2,2%, violacions, i en un 12% de les ocasions, amb més d’un agressor. Una dada reveladora: quatre de cada 10 agressions es van produir a la llar; el violador no era un desconegut. A més, el 40% de dones revela haver patit assetjament sexual en algun moment de la seva vida. Totes aquestes xifres emanen de la sisena onada de la macroenquesta de violència contra la dona presentada dijous pel Ministeri d’Igualtat. Malgrat la magnitud del problema, només el 8% de les víctimes presenten una denúncia. La vergonya o el temor les tenalla. I aquest silenci pesa sobre una societat que no es pot permetre que la violència sigui una amenaça real per a la meitat de la població.

Per a algunes dones, el silenci és una mortalla. Quatre de cada 10 dones assassinades al nostre país són estrangeres. Per a elles, les capes de vulnerabilitat es multipliquen. Perquè es troben en situació irregular i no s’atreveixen a denunciar per temor d’acabar en un CIE. Perquè moltes són totalment dependents del marit agressor. Perquè no tenen una xarxa de recolzament afectiva. Fins i tot perquè desconeixen l’idioma i l’Administració no disposa d’intèrprets prou qualificats per atendre-les. Urgeix resoldre aquest problema, així com protegir-les legalment i aprofundir en les xarxes assistencials que les rescatin de la seva solitud i aïllament. Davant els que pretenen negar la violència masclista, hi ha la realitat del sofriment. Les agressions provoquen danys físics i psicològics que multipliquen per sis el risc de suïcidi. Una violència que transcendeix la pell de les víctimes i fa encara més profunda la desigualtat.