El Gran Teatre de la Independència

Deu anys, un darrere d’un altre, donen per a molt. Barcelona va revolucionar la seva estructura urbana encara en menys temps, només vuit. L’orgullosa ciutat olímpica va brotar d’una urbs macilenta: àrees de centralitat, infraestructures, obertura al mar, circumval·lació, un lloc lluent al mapamundi.

Deu anys són una fecunda eternitat. Però també poden escapar-se miserablement entre els dits. O pel desguàs de la història.

Al Govern català, els últims deu anys només li han donat per retallar fins a l’os la sanitat, l’educació i altres serveis públics que ara s’estremeixen sota les envestides del virus. Va tenir prou amb dos anys per a la poda (2011-2012). Els vuit restants s’ha entregat en exclusiva al Gran Teatre de la Independència.

El Govern, abstret en la seva electritzant funció, i les grans empreses catalanes muden les seus. Caixabank i Bankia cimenten a l’esquena de la Generalitat el banc espanyol més important. Al port de Barcelona, grans navilieres (Maersk, Cosco) lleven àncores i posen rumb a la dàrsena de València.

Atenció a València

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Madrid es consolida com la primera economia regional d’Espanya després d’avançar Catalunya el 2018. A l’instant, bullen les lamentacions i les llistes d’ofenses tradicionals. Però ja no es tracta només del poderós camp gravitatori madrileny. Catalunya creix menys que la mitjana espanyola. Atenció a el País Valencià: el seu PIB per capita augmenta des del 2017 amb més empenta que el català. I a València no hi ha ministeris ni capitalitat; hi ha dèficit fiscal.

Catalunya, com Espanya i gran part d’Europa, es troba davant del desafiament vital de la reconstrucció postpandèmica. Brussel·les exigeix projectes estratègics adequats per distribuir un fons solidari sense precedents. No hi haurà una oportunitat com aquesta en moltes dècades. Acudir a aquest repte amb un Govern absort en representacions hipnòtiques i venjances no augura un futur esplendorós.