Tensió al Mediterrani Oriental

Els desafiaments d'Erdogan

Turquia és un aliat fonamental i Brussel·les ha d'impedir tant sí com no una guerra a l'Egeu

4
Es llegeix en minuts
Els desafiaments d'Erdogan

La descomposició interna porta els populistes a buscar un enemic extern per culpar de les seves incapacitats. Recep Tayyip Erdogan és un clar exemple de com el poder corromp els dirigents. A finals del segle passat i en la primera dècada d’aquest, va ser el gran líder que va treure Turquia de la crisi política, econòmica i social que travessava, i va inspirar moderació i va donar esperances de futur a bona part de la joventut del Pròxim Orient. Avui, més aïllat que mai, ha recorregut a la vella disputa fronterera amb Grècia per fer sonar l’alarma.

Té l’escenari molt estudiat. Ha anomenat ‘Tempesta a la Mediterrània’ les maniobres militars iniciades el 6 de setembre a la separatista República Turca de Xipre del Nord (RTChN, només reconeguda per Ankara). No en va, el Mediterrani Oriental s’ha convertit en l’epicentre d’un envit nacionalista que alimenta un islamisme cada dia més intransigent. El 24 de juliol, Erdogan va reconvertir en mesquita la catedral de Santa Sofía, que des de 1934 era un museu secular per decisió del fundador de la Turquia moderna, Mustafá Kemal ‘Atatürk’.

La data és molt significativa perquè aquell mateix dia de 1923 es va firmar el Tractat de Lausana, que va enterrar l’Imperi otomà, va traçar les fronteres turques, va cedir a Grècia gran part de les illes de l’Egeu i va establir les bases de la reforma constitucional que tres anys després va posar fi al califat otomà (1517-1926). Atatürk el va presentar com un èxit, però va generar malestar entre els islamistes i nacionalistes turcs més recalcitrants. Per a més irritació, les 12 illes del Dodecanès, perdudes per Turquia durant la guerra amb Itàlia de 1912, també van ser adjudicades a Grècia en el Tractat de Pau de París de 1947, que va acabar amb l’Imperi italià i va ajustar les fronteres d’Europa després de la segona guerra mundial. A més, la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret del Mar de 1982 –en vigor des de 1994– va ser considerada per Turquia una «autèntica clatellada», ja que permet estendre a les illes els drets marítims de les nacions continentals a què pertanyen, cosa que limita al mínim l’àrea marítima turca.

Tot apunta que Erdogan ha decidit dinamitar o forçar la renegociació d’aquests tractats. Sense previ avís, el 21 de juliol va enviar a Kastellorizo –l’illa del Dodecanès situada a menys de tres quilòmetres de la costa turca– un barco de prospecció petrolífera avalat per vaixells de guerra. Grècia va posar el seu Exèrcit en estat de màxima alerta i Angela Merkel va haver d’entossudir-se a fons a impedir un conflicte armat que hauria enfrontat dos membres de l’OTAN. Turquia va retirar els seus barcos, però va exigir una negociació immediata per compartir les enormes reserves de gas i petroli descobertes als voltants de Xipre, de les quals no se’n beneficia la RTChN.

La catastròfica situació de Líbia, un país ric en gas i petroli, complica encara més el laberint d’interessos creuats. Des de novembre del 2019, Turquia recolza, com Itàlia, el Govern internacionalment reconegut de Trípoli, mentre que França, Rússia, Egipte i els Emirats Àrabs Units donen suport a les forces del govern rival amb seu a Tobruk. París i Ankara van tenir al juny un perillós incident, quan una fragata francesa de la missió de l’OTAN al Mediterrani va voler inspeccionar un vaixell de càrrega sospitós de portar armes a Líbia. França, que juga a omplir el buit deixat pels EUA a la zona, va obtenir l’aval del gruix de l’Aliança, però va abandonar la missió per evitar més xocs.

Erdogan veu en tots aquests moviments una confabulació per frenar l’avenç de Turquia, inclòs l’intent colpista del 2016, que va congelar la inversió estrangera, va desencadenar una greu crisi econòmica i el 2018 va desplomar la lira turca. «La prosperitat dels països occidentals basada en l’explotació de la resta del món s’ha acabat», va etzibar Emmanuel Macron quan aquest el va acusar de fomentar amb armes la guerra a Líbia.

Notícies relacionades

Trencades les negociacions auspiciades per Alemanya, Ankara ha reexpedit els seus barcos, mentre Grècia rebutja la mediació de l’OTAN i, amb el recolzament de Xipre i França, demana que la Unió Europea sancioni Turquia, una cosa que rebutgen Alemanya, Espanya, Itàlia i Malta. El cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, reconeix que la situació és molt delicada i creu que la cimera de la UE, del 24 i 25 de setembre, es dedicarà en gran part a calmar les tensions existents.

Menys pal i més pastanaga. Turquia és un aliat fonamental i Brussel·les ha d’impedir tant sí com no una guerra a l’Egeu, que no només significaria el final de l’OTAN i enviar Turquia a braços de Rússia i de la Xina, sinó també la mort de la Unió.