¿Qui té por de les eleccions?

A mesura que es distancien dels seus votants, els polítics van agafant més i més por a unes urnes que tant poden deixar-ho tot igual com produir girs i sorpreses inesperats. Pedro Sánchez va sortir escaldat de la repetició d’uns comicis forçats per ell de manera innecessària. Sembla que ha après la lliçó i, contra les aparences provocades pel seu equilibrisme, no perd mai de vista la seva estabilitat. L’objectiu, gens difícil d’aconseguir, és aprovar els Pressupostos i arribar al final de la legislatura. Descol·locat pel fracàs del radicalisme, Pablo Casado encara somia en un nou i inútil assalt al poder mentre es veu obligat a sostenir Sánchez pel triple constrenyiment que marquen una Europa que no vol bromes, la victòria de Feijóo a Galícia i sobretot que Inés Arrimadas hagi abandonat el vaixell de la dreta. Casado diu que ningú el pressiona. No cal. Entre tantes pors com l’assalten, predomina el pànic a unes eleccions que tornaria a perdre i podrien certificar que el seu pas per la política ha estat efímer.

Amb Cs tan ben disposat, Pablo Iglesias en fora de joc i un Casado preocupat perquè els seus no el facin fora abans d'hora, Pedro Sánchez disposa d’un bon marge per prosseguir la subhasta a la baixa entre els que li donen suport. ¿Qui demana menys a canvi de la seva contribució a la unitat? El dilema Pressupostos o eleccions s’acaba en Pressupostos o Pressupostos, encara que no sabrem fins al final qui dels cridats a aprovar-los seran finalment els escollits.

Inevitables a Catalunya

Canvi d’escenari. Si a Madrid ja ni la dreta més recalcitrant ensuma eleccions anticipades, a la nostra benvolguda i degradada autonomia s’han tornat inevitables. No per voluntat de qui en principi té la prerrogativa de convocar-les sinó precisament i previsiblement perquè aquesta facultat li serà anul·lada amb totes les inherents al càrrec de president a causa de la gloriosa gracieta de les pancartes, protomostra de «confrontació intel·ligent». Si la sentència fos la contrària que la que tothom espera, Quim Torra allargaria la legislatura tant com li ordenessin. No perquè tingui un projecte polític al cap, i menys encara un calendari per aplicar alguna mesura, sinó perquè el seu cap encara no ha perdut la basarda que li produeix la possibilitat de no tornar a guanyar, tot i que sigui per la mínima.

Puigdemont i el seu estat major tenen por que el seu projecte transformador de llarg i radical abast es trenqui com el càntir de la lletera per la petita ensopegada d’unes dècimes. L’estratègia dita de la «confrontació intel·ligent» passa per disposar de la capacitat d’arrossegar els altres, els que sota la disfressa de pragmàtics amaguen un servilisme traïdor, cap a una fermesa que ha de capgirar la derrota del 2017 en victòria final més o menys imminent. Segons ells, si els del morro fort passen d’hegemònics a subalterns, i pot anar de poc, l’irreversible final de la nació està garantit.

Hem entrat en el nou curs polític amb una allau de notícies polítiques que ha sepultat a nivell informatiu la relació entre política i pandèmia, com si fossin dos rius paral·lels que no barregen les seves aigües. Imatge del tot falsa però que cap polític té el més petit interès per denunciar. Passi el que passi amb els rebrots, pateixin tant com pateixin els de sempre, i més que mai, els efectes de la recessió, la política, impertèrrita, segueix el seu curs amb total impertorbabilitat, sense pretensions de demanar responsabilitats des de l’oposició, ni de retre comptes, demanar disculpes i rectificar en públic els que han comès greus errors. Les agendes dels polítics i les dels seus votants només entren en contacte en la dimensió dels posicionaments generals, emocionals, ideològics, abstractes, no en les seves inexistents traduccions en programes concrets. No és estrany que tinguin por de les urnes.

Una nova legislatura semblant

Per aquesta causa i raó, malgrat el rebombori incessant i tal vegada creixent, ja és possible anticipar que la propera legislatura catalana serà, en el no més inversemblant ni tampoc el millor dels casos, similar a la que s’encamina a l’ocàs amb tanta parsimònia interessada. Puigdemont maniobra de manera barroera i creu que necessita temps per consolidar un projecte que la traca final del comiat de Torra rellançarà per marcar sense dubte la pauta del camí de la «confrontació intel·ligent». Temps, en el pitjor dels casos, per continuar insistint una temporada en la confrontació de boqueta mentre es descuida la imprescindible, tot i que limitada, obra de govern.