Catalunyes paral·leles

Alexis de Tocqueville va advertir, al segle XIX, que, «en política, el que resulta sovint més difícil d’avaluar i entendre és el que ocorre davant dels nostres ulls». Una admonició que resulta encara més certa quan els temps són convulsos, com els actuals. Avaluar l’abast del que ocorre i predir el que pot passar és requisit indispensable per fer efectiu el principi de realitat. Malgrat els esforços de totes les administracions, malgrat el compromís de la Unió Europea d’insuflar milions en les economies més malmeses per la Covid-19, i malgrat la resiliència de la nostra societat, l’últim trimestre del 2020 pot ser el d’una convulsió social sense precedents. Si hi afegim el repte d’administrar l’obertura del curs escolar en condicions difícils i precàries, la paraula ‘convulsió’ pot quedar curta. Això és el que ocorre davant dels nostres ulls, i el que toca assumir per evitar la catàstrofe.

Exercici de desdoblament

La qüestió és si és possible portar a terme un exercici de desdoblament que exigeix posar en tensió tota l’Administració i, alhora, pressionar, fotre-li dur a l’Estat. D’una banda, portar a terme la ‘confrontació’ de què parla Puigdemont i, d’altra banda, afrontar els desafiaments de l’inici de curs i el final dels ertos que pot portar taxes d’atur extravagants. No crec que sigui possible, ni em sembla el fonament de l’estratègia ‘intel·ligent’. ¿I els presos? ¿I els nostres somnis legítims?, clamen molts independentistes. Tenen raó. El virus no fa desaparèixer per art d’encantament els reptes que existien abans de la pandèmia, però obliga a repensar-ne la gestió. No es tracta de deixar de pensar en el futur, ni de deixar d’exigir una taula de negociació, sinó de fer front a un present demolidor. Sumant esforços i recursos, i buscant empara legal en l’Estat, si les coses es compliquen encara més. En circumstàncies tan extremes, no es pot pretendre que la col·laboració i la confrontació siguin compatibles.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

En la física quàntica, els forats negres són els que faciliten el trànsit entre dos universos. En política, ningú els ha identificat. ¿Com és possible negociar amb el Govern de Pedro Sánchez el repartiment dels fons de Brussel·les i, enmig d’aquesta negociació (el pròxim 11 de setembre), cridar a assetjar edificis de l’Estat a Barcelona, com pretenen Òmnium i l’Assemblea Nacional Catalana? Una cosa és la Generalitat i una altra el carrer, el poble, li han recordat a Torra, després de suggerir que la Diada s’hauria de replantejar per complir les exigències sanitàries. Una altra vegada dos mons. Amb els mateixos actors anant i venint d’un a l’altre, vulnerant el principi de realitat que obliga a establir prioritats, a deixar de banda objectius que ahir semblaven urgents i a concentrar esforços en la lluita contra el virus. A sumar per sortir de l’encallador.

Vaig néixer en l’exili (el que va començar el febrer de 1939) i sé el que és il·lusionar-se, cada any, durant els sopars de Nadal, que el següent seria el de la tornada a Espanya. Tot i que no es puguin fer comparacions, tot exili, sigui imposat o no, està marcat per l’allunyament de la realitat. Per la creació d’un univers propi com el que recorre el llibre de Puigdemont. Per una síndrome d’estranyament que pot portar a parlar i parlar, sense dir res dels hospitals, les escoles o les empreses de Catalunya. Això queda per a Torra, que és el que disposa d’un artefacte que li permet, com en les pel·lícules de ciència-ficció, passar d’un món a l’altre sense morir en l’intent.