L'alternativa a la democràcia i els socialistes

Els partits populistes nacionalistes prioritzen la identitat grupal, l’exclusió, el sectarisme, el fanatisme i l’autoritarisme. Es troben en el costat fosc de la història, i molt bé podria ser que la seva irrupció anunciï el llindar d’una nova edat de les tenebres. Ocorre a Europa i fora del continent, com és el cas d’Israel, on un nacionalisme extrem es fon amb un religionisme no menys extrem. Els socialistes occidentals cometrien un greu error si deixen de defensar principis objectius i els substitueixen per principis subjectius. Ningú discuteix que és probable que aconseguissin millors resultats a les urnes, però a costa de renúncies capaces de conduir-nos a un precipici. El preu a pagar per qüestionar i fer caure la democràcia liberal tal com ha funcionat fins ara seria molt elevat.

Les emocions i els sentiments, les passions, quan s’extremen, com està succeint a Europa, i en concret a Catalunya, són mals companys de viatge i no ens hem d’oblidar que han afectat Europa amb acarnissament en èpoques recents. Que els fanàtics extremismes populistes nacionalistes estiguin prenent el control de l’agenda política a Europa és una pèssima notícia, però això no ha d’eximir-nos de combatre’ls. Són grups cada vegada més nombrosos que destil·len odi, apuntant i disparant contra els òrgans vitals de la democràcia, mentre creen un clima de considerable hostilitat contra la resistència, que és cada vegada menys nombrosa i sovint es refugia en el seu interior perquè tem enfrontar-se obertament al fenomen nacional populista.

L’exemple d’Israel

El que es veu a Europa, i a Catalunya, és comparable al que durant molts anys ha experimentat Israel en aquest camp. Qualsevol que hagi viscut a Israel s’assabenta ben aviat que no val la pena discutir de qüestions polítiques amb els nacionalistes populistes, i que aquesta definició no inclou només els seguidors del Likud i de l’extrema dreta, sinó un nombre creixent d’israelians que han sigut educats en el nacionalpopulisme des de la infància. Discutir-hi és raonar amb el desert ja que les seves idees no es fonamenten en la raó sinó en emocions i sentiments tribals. A més, són ridículs perquè discuteixen com si estiguessin en possessió de la veritat, de l’única veritat. Una ‘democràcia’ com la israeliana, o com qualsevol altra nacionalpopulista, on la majoria exerceix el seu poder sense restriccions, pot ser més tirànica que una dictadura. «Més nociva que la superstició teològica és la superstició del nacionalisme», va advertir encertadament el filòsof Bertrand Russell.

En lloc d’esmenar la societat allà on sigui necessari, aquests corrents populistes nacionalistes persegueixen una utopia, obviant que utopies per a tots els gustos han causat molts banys de sang en temps no massa llunyans. Vivim en un món on la política és inestable, fragmentària i, sobretot, impredictible, d’una manera que no s’ha conegut mai des del naixement de la democràcia liberal. Aquest és un bon motiu per plantar cara als visionaris que abunden en les societats occidentals predicant perilloses utopies. Els partits socialistes han d’estar en primera línia en aquesta lluita, i no sucumbir a les modes del moment, per més duradores que siguin.

On obtenen representació, els grups nacionalpopulistes argumenten que els seus líders han sigut elegits democràticament, com si aquesta circumstància els proporcionés una inqüestionable patent de demòcrates. En realitat succeeix al contrari. No pot estranyar que hi hagi ciutadans alemanys que a Alternativa per a Alemanya l’anomenin Alternativa per a la Democràcia.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Probablement existeix un cansament de la democràcia, i el populisme nacionalisme seria un símptoma que molta gent, que al pas que anem amenaça de convertir-se en majoria, creu en solucions senzilles per resoldre situacions i problemes complexos, una cosa que no és la primera vegada que succeeix, gent convençuda que les urnes li proporcionen una carta blanca que els permet trepitjar els drets dels altres.

Els socialdemòcrates han de mantenir el seu recolzament als valors objectius i racionals, i no plegar-se als populismes nacionalismes. Al cap i a la fi, els nacionalpopulismes són refugis còmodes i fàcils per als qui estan cansats de la democràcia i somien amb utopies i aventures incertes. El fet que els vots socialdemòcrates estiguin emigrant cap aquests grups no ha de fer que els socialdemòcrates abandonin els valors universals que van generar el socialisme en el seu moment, fins i tot encara que això els obligui a haver de treballar des de l’oposició.