26 d’oct 2020

Anar al contingut
Distinció gens pràctica

Distinció gens pràctica

Xavier Bru de Sala

Els culturalistes i els artistes es troben a poca distància de ser considerats una espècie d'empestats, creguts i impertinents que ja no demanen diners públics per produir sinó per subsistir

No s’ha d’escriure cap article per desmentir l’afirmació dels que reclamen més recolzament, no més explícit perquè tots els polítics tenen boca per a la cultura. Que es tracta d’un servei bàsic i universal, un dret inalienable del ciutadà. De manera que els poders públics tenen la mateixa obligació de facilitar l’accés al sistema de salut com a la cultura, no sigui que li succeís com a la vivenda, que entre el reconeixement constitucional del dret de tot ciutadà i la realitat hi ha una distància insalvable. No s’hauria de malgastar ni el mateix temps ni el del lector, insistim, per atacar un plantejament teòric tan irreprotxable. Dit sigui en passiva, privar l’accés a la cultura és una monstruositat tan gran que ni les més execrables dictadures practiquen si no és de manera dissimulada i selectiva. 

A la pràctica, comprovarem una vegada més, i cada vegada més, que la famosa distinció de Steiner és irrefutable. Després de tants segles, feia notar, repetint l’argument que l’absolutisme desapareixeria quan es deixés de mantenir la gent en la ignorància forçosa, una vegada han canviat les tornes i l’ensenyament s’ha fet obligatori, resulta que el rebuig del gaudi artístic competeix amb el terror de la majoria a esforçar-se una mica per comprendre, comprendre’s i millorar l’entorn. En altres paraules, l’absència de salut o la falta de vivenda, són problemes durs per als que els pateixen. I si molts dels que disposen de sostre es despreocupen dels que no tenen tanta sort, en una flagrant i punyent exhibició d’insolidaritat, tothom vetlla pel sistema públic de salut, ja que té la consciència que és o serà un usuari recalcitrant. En canvi, a la pràctica, no en la teoria, no consta que el dejuni cultural més absolut escurci la vida ni limiti, subjectivament, les possibilitats de disfrutar-la.

Els culturalistes i els artistes, en canvi, es troben a poca distància de ser considerats una espècie d’empestats, creguts i impertinents que ara ja no demanen diners públics per produir sinó, com els desnonats, tan sols per subsistir.