Contra el teletreball

M’agrada el ‘tele’. I m’agrada treballar. I treballar a distància. Però no des de casa. No el teletreball. És la meva vivència després de l’experiència d’aquests últims mesos. I cadascú en tindrà la seva legítima. Crec que l’exaltació del teletreball portarà conseqüències greus en la nostra vida quotidiana.  I serà irremeiable, ja que la situació inestable potenciarà encara més la possibilitat o obligació de treballar des de casa. Teletreball em sona com ciència-ficció o com a música militar, que és una cosa o una altra. Ajuntar-les no quadra. El teletreball em recorda a dinar de treball, que sol ser o molt gustós o molt productiu, però difícilment apetitós i eficaç alhora. Treballar des de casa sobretot perjudicarà la llar, dolça llar. Perquè és el reducte que ens quedava per refugiar-nos de la feina –a menys que vulguis escaquejar-te de casa, és clar. Exhibir les teves parets en les videoconferències, deixar-te el pijama posat, quadrar uns números, aguantar el crits dels nens, llegir un informe, pelar patates, redactar una cosa decent, passar el pal de fregar... tot junt grinyola. Barrejar els dos àmbits hauria de ser conscient, mai obligatori. Podríem parafrasejar que qui no barreja la feina i la vida personal als 20 anys no té passió, però qui ho continua fent als 50 no té perdó.

D’altra banda, tampoc crec que la part laboral surti guanyant. Hi ha falta de concentració grupal, dificultat per interactuar amb altres companys i es fa difícil improvisar. Almenys en els oficis creatius, la interconnexió física és fonamental. Probablement anem cap a una situació mixta en la qual s’anul·lin absurds viatges per només dues hores de reunió que es poden resoldre per Skype, però es busqui una presencialitat més activa i intensa quan toqui veure’s les cares sense enginyosos fons retocats a la pantalla. Millor dividir el temps per a cada tema, com diu Woody Allen, «cal treballar vuit hores i dormir vuit hores, però no les mateixes». En conclusió, tampoc al mateix lloc.