La lluita contra el terror

Tres anys després dels atemptats de Barcelona i Cambrils seria ingenu pensar que l’amenaça gihadista s’ha esvaït al nostre país pel simple fet que no s’hagin produït noves accions terroristes. Tampoc existeixen motius per encoratjar un alarmisme que seria no només innecessari sinó també contraproduent. La lluita contra el terrorisme exigeix, en primer lloc, una gran dosi de prudència i cautela per part de tots els actors implicats en la seva neutralització: des dels responsables polítics fins als cossos i forces de seguretat i els serveis d’intel·ligència, i incloent també els mitjans de comunicació que donen compte de les informacions referides a aquesta xacra del nostre temps.

La gran paradoxa de la lluita policial i d’intel·ligència contra el terrorisme és que quan es desenvolupa en termes exitosos passa majorment desapercebuda en la mesura que no hi ha triomf més gran que desactivar una amenaça quan aquesta encara no s’ha fet efectiva. Aconseguir-ho no és fàcil. Resulta molt complicat establir el moment just en què s’ha de desenvolupar una acció policial antiterrorista. Un excés de rapidesa pot comportar feblesa en les proves o impossibilitat d’acabar amb tota una cèl·lula i no poder practicar totes les detencions que hauria sigut necessari. Al contrari, actuar massa tard pot significar perdre la pista d’alguns terroristes o, en el pitjor dels casos, no poder evitar un atemptat. Tot això, a més, s’ha de portar a terme, com resulta innegociable en una societat exigent des del punt de vista democràtic, d’acord amb la llei i sense cap concessió a la temptadora drecera del fi que justifica els mitjans. És, com pot intuir-se, una tasca de la màxima precisió en un entorn de màxima pressió. I com a societat hem d’entendre aquesta dificultat extrema.

Es tracti de llops solitaris que es radicalitzen als seus dormitoris, de cèl·lules terroristes organitzades –tot i que ho siguin en fase incipient–, d’excombatents de la guerra de Síria tornats a Europa o de les noves formes de finançament d’aquests grupuscles, la lluita antiterrorista exigeix recursos, professionalitat i una permanent voluntat de crítica constructiva que permeti millorar constantment protocols i mecanismes.

És allà on la política hauria de donar el millor de si mateixa. Tot i que, per desgràcia, els dos grans atemptats terroristes viscuts a Espanya (11-M del 2004 i 17-A del 2017) van demostrar que bona part dels nostres dirigents no van saber estar a l’altura de les circumstàncies quan va arribar el pitjor moment. Hauríem d’haver après la lliçó. A les forces de seguretat i als serveis d’intel·ligència se’ls han de proporcionar els recursos necessaris mentre se’ls demana una professionalitat extrema. Als representants polítics se’ls ha d’exigir un elevat sentit de la lleialtat institucional que impedeixi fer del terrorisme terreny abonat per al politiqueig i paranoiques teories de la conspiració. El tercer aniversari dels atemptats de Barcelona i Cambrils és un bon moment per recordar-nos-ho i honrar així la memòria de les víctimes.