El càstig de Trump a Europa

L’atmosfera d’eslògans de campanya i populisme exacerbat en la qual Donald Trump pren qualsevol decisió des de fa mesos no és la més propícia perquè fructifiquin les negociacions previstes per evitar que a partir de l’1 de setembre entrin en vigor aranzels d’entre el 15% i el 25% per a una sèrie de productes procedents de França, Espanya –vi i olives–, el Regne Unit i Alemanya. Tot i que és dubtós que la mesura afavoreixi els consumidors nord-americans, el propòsit de la Casa Blanca és presentar-la davant l’opinió pública com l’enèsima traducció pràctica del seu eslògan ‘Amèrica primer’ i, de passada, acusar els europeus d’haver practicat competència deslleial amb les subvencions a Airbus.

El cert és que una resolució de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) recolza els arguments de Trump per imposar un càstig aranzelari a productes per valor de 7.500 milions d’euros, però és obvi que el mal que aquesta mesura pot causar al sector exportador, sacsejat per la recessió econòmica causada per la pandèmia, és molt superior al que infligiria en condicions normals. I de la mateixa manera, és evident que, més enllà del que digui l’OMC, ningú posa en dubte que el sector aeronàutic dels EUA, inclosa la companyia Boeing, presumpta perjudicada per la competència d’Airbus, ha disfrutat d’un tracte de favor amb diferents administracions sense que la UE hagi insinuat si més no la possibilitat de desencadenar una guerra comercial per aquest motiu.

La política comercial proteccionista de Trump, primer amb Xina i ara amb els europeus, persegueix impugnar en tots els seus termes la globalització, l’alliberament del comerç i el desarmament aranzelari. Un programa que crea un estat de tensió permanent entre competidors, tret de potser amb el Regne Unit, que vol compensar el ‘brexit’ i la sortida del mercat únic amb un acord de lliure comerç amb els EUA. Un rumb amb efectes especialment nocius per a economies com l’espanyola, i que reforça una de les tendències inquietants que s’esbossen en el paisatge que deixarà la pandèmia en l’economia mundial: una desglobalització al caire del ‘campi qui pugui’, si no de cada país, sí de cada bloc econòmic.