20 set 2020

Anar al contingut

IDEES

Megan Fox, amb un ajustat vestit ’nude’ amb escot paraula d’honor.

LUCY NICHOLSON (REUTERS)

Sempre amb Megan Foz i Elizabeth Berkley

Desirée De Fez

M’encanta quan el temps posa les actrius al seu lloc. Hi ha dues pel·lícules que em fascinen i van ser incompreses en el seu moment, almenys per la majoria. Cada una és d’una dècada, han transcendit de manera diferent i, a simple vista, s’assemblen poc. Són ’Showgirls’ (1995), de Paul Verhoeven, i ‘Jennifer’s Body’ (2009), de Karyn Kusama. La primera ja va fer fa temps el salt de pel·lícula maleïda a obra mestra (previ pas per la categoria de pel·lícula de culte). La reivindicació de la segona és més recent: l’atenció posada els últims anys en el cine de terror fet per dones feia obligada la revisió d’un film extraordinari que es va avançar al seu temps.

Són temps perfectes per entendre els matisos dels personatges de Berkley i Fox a ‘Showgirls’ i ‘Jennifer’s body’

Si rasques una mica, descobreixes que tenen més punts en comú del que sembla. Les dues estan preses per l’excentricitat, tenen una protagonista femenina ferotge i dinamiten la idea de la fantasia masculina que tenia el cine comercial de les seves èpoques. I, sobretot, compten amb dues actrius que són increïbles i van pagar de manera injusta pels plats trencats. D’una forma raríssima, una part important de la crítica i del públic va projectar en elles la seva incomprensió i la seva frustració davant dos films que no eren el que s’esperava. I van convertir Elizabeth Berkley (‘Showgirls’) i Megan Fox (‘Jennifer’s body’) en culpables. Però les dues són immenses i demostren una comprensió aclaparadora del text de les seves pel·lícules (els guions dels controvertits Joe Eszterhas, per a la primera, i Diablo Cody per a la segona) i de les intencions dels seus respectius directors.

Per això no puc estar més entusiasmada amb la coincidència de dues coses. Una, l’existència del documental ‘You Don’t Nomi’ (2019; arriba a Filmin al setembre), una anàlisi de ‘Showgirls’ que, en part, aprofundeix en el treball d’Elizabeth Berkley. Una altra, la reivindicació de Megan Fox que es palpa últimament en els mitjans (fa uns dies ‘The New York Times’ li dedicava un article) i a les xarxes socials. No és la primera vegada que el temps posa les coses al seu lloc, però en aquests dos casos em fa especial il·lusió, perquè aquests temps són perfectes per entendre tots els matisos de Berkley, de Fox i d’aquests dos personatges enfrontats amb el món.

Temes: Cine