Kamala i l'alè que li falta a Joe

Per entendre els Estats Units en aquesta hora on tantes paradoxes i incerteses han fet massa, novel·les com Americanah, de la nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie, són de gran ajuda. Hi podem llegim: «De tots els tribalismes, el que més incomoda els nord-americans és la raça. Si manteniu una conversa amb un nord-americà i voleu abordar algun tema racial que us sembli interessant, i el nord-americà diu: ‘Ah, és simplista dir que és una qüestió de raça, el racisme és molt complex’, significa que vol que calleu».

Filla d’un economista jamaicà i una experta en càncer de mama nascuda al sud de l’Índia, Kamala Harris, la segona senadora negra en la història dels Estats Units, va ser la primera dona fiscal general de Califòrnia. Harris té 55 anys, mentre que Biden en complirà 78 al novembre: una forquilla de 23 anys. Com recordava The Economist abans que es revelés la seva opció a ser la primera vicepresidenta nord-americana, la seva espinada és de fiscal, algú que quan s’adreça als seus votants fa el que faria davant un jurat popular d’origen variat: «Atinguin-se als fets». Davant un país en el qual molts se senten descol·locats, Harris mostra una cosa no tan comuna en l’espectre polític: «Donar a la gent una imatge de com pot ser el futur, i fer-ho de tal manera que puguin veure’s dins d’aquell futur». Com tot fiscal que perquè l’elegeixin ha de seduir la part conservadora del votant, pot ser molt dura (ho va patir el mateix Biden en les primàries demòcrates, quan van ser rivals, o ho va demostrar quan va examinar al Senat els candidats al Govern Trump). Intel·ligent, té encant i és eloqüent.

Canvis impossibles

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Algú que coneix bé l’estratigrafia social nord-americana recalca que la seva personalitat és més significativa que la seva ideologia. No representa l’ala progressista i jove dels demòcrates (que al seu dia li va donar l’esquena a Hillary Clinton i va contribuir a la seva patacada), un sector imprescindible per assegurar-se la victòria al novembre. No obstant, coincideix amb altres rastrejadors que, «en temps de Me Too i Black Lives Matter, presentar una dona no blanca a la vicepresidència és un manifest radical». L’agra reacció de Trump demostra l’encert de Biden. Qualificar-la d’esquerrana no encaixa amb el seu historial com a fiscal. Tot i que és cert que es va oposar a la pena de mort per a qui va matar un policia.

Rebecca Solnit, una de les assagistes més brillants de l’última fornada (acaba de publicar Una guía sobre el arte de perderse) considera la incertesa com un alliberament. De la mateixa manera que ningú va anticipar la caiguda del mur de Berlín, Solnit creu que la marea antiracista «està impulsat canvis que durant molt temps semblaven impossibles». Com ara que una dona, negra, filla d’immigrants, arribi a la vicepresidència i se situï a tret de la Casa Blanca ha deixat es ésser inimaginable. El tàndem Biden-Harris necessita primer derrotar Trump, que ja ha avisat que està disposat a rebentar el sistema per mantenir-se en el poder, però ha fet que l’inimaginable sembli possible. Un gris Joe Biden ha demostrat tenir imaginació i cultivar un bé preciós per a una bona part de la desorientada societat nord-americana: esperança.