Editorial

Kamala Harris una candidata transversal

L'aspirant a la vicepresidència triada per Biden reuneix qualitats per atraure votants que van abandonar els demòcrates

2
Es llegeix en minuts
kamala-harris-sonrisa

kamala-harris-sonrisa

La decisió de Joe Biden, candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units, de formar ‘ticket’ electoral amb la senadora afroamericana Kamala Harris respon a la necessitat intuïda que necessita la companyia d’algú amb un perfil ideològicament transversal que no incomodi l’‘establishment’ del partit i complagui l’ala esquerra, que sumi el suport segur de la immensa majoria de la comunitat negra, d’altres minories i de les dones, i que compti amb la simpatia dels votants que es defineixen genèricament com a liberals. Decidit per endavant per Biden que fos una dona qui aspirés a la vicepresidència, segurament Harris és qui reuneix, a més, millors condicions per atraure una part dels votants demòcrates de classe mitjana perjudicats per la crisi que el 2016 van preferir quedar-se a casa o decantar-se pel nacionalisme vociferant de Donald Trump.

En un país menys dividit per l’abrupta orientació donada a la presidència per Trump, la companyia de Kamala Harris, molt crítica amb Biden a l’inici de les primàries, podria complicar-li la campanya, però a l’estimbar-se la Casa Blanca en el barranc de la pandèmia i la subsegüent crisi social, hi ha una necessitat manifesta d’oxigenar l’ambient. Potser, també, de reprendre alguns dels compromisos socials característics de la presidència de Barack Obama, de la qual Biden és deutor, no només pel retrocés en molts àmbits –sistema sanitari, relació amb els països veïns, recurs permanent a les ‘fake news’–, sinó per l’incendi racial que va seguir la mort de George Floyd.

Biden «sap qui soc», ha dit la senadora. I justament per aquesta raó és previsible que Harris ompli un flanc de la campanya que permeti entreveure que alguna cosa canviarà en el curt i mitjà termini si el ‘ticket’ demòcrata surt vencedor. Aquesta impressió surt reforçada per la creença que la designació de Kamala Harris és una operació de futur tenint en compte l’edat del candidat a la presidència, 77 anys, i de l’objectiu del partit de modelar la imatge d’una dona aspirant a la Casa Blanca que connecti amb alguns sectors socials –la comunitat hispana, els treballadors industrials i d’altres– que mai va arribar a seduir Hillary Clinton el 2016. Una cosa que va explicar en bona mesura la seva incapacitat de vèncer en un de sol dels estats indecisos.

La reacció de Trump de dir «desagradable» a la candidata i de no exercir amb ella el menor gest de cortesia és un senyal inequívoc del to extremadament aspre que s’ha apropiat de la campanya i de les qualitats de Harris com a adversària. Sense una sola enquesta esperançadora i amb gairebé 170.000 morts a causa de la pandèmia, l’equip de Trump està disposat a saltar-se totes les convencions per retenir el poder. Però, a diferència de Biden, la senadora és una contrincant especialment rocosa: mai s’ha mossegat la llengua; forma part d’una generació de dones polítiques que han desembarcat en les institucions per canviar el to dels debats i influir decisivament en l’opinió pública.