Una vacuna poc assajada és un risc excessiu
Pot ser que no sigui prou eficaç i que aquells a qui se'ls ha administrat creguin estar falsament protegits o que en alguns casos desenvolupin reaccions indesitjades
vacunaok
El virus que produeix la Covid-19, el Sars-Cov2, no sembla que s’aturi aquest estiu. Era una de les esperances que s’havien manifestat. Estaven basades en l’experiència del Sars-Cov1, que va desaparèixer al cap de pocs mesos. Per tant, l’estratègia que s’està seguint és minimitzar els seus efectes limitant el seu contagi, evitant que infecti les persones més vulnerables i tractant els malalts de la millor manera possible, la qual cosa vol direvitant que el sistema sanitari se saturi. Hi ha qui va dir que es podia esperar que una proporció prou elevada de la població s’infectés i quedés immune al virus, però aquesta proporció només pot abastar-se al preu d’un nombre de morts que no és acceptable per la nostra societat. Per tant, mentre fem el que podem perquè la vida de les nostres societats no quedi més pertorbada del que està, el que pot fer la investigació científica és buscar nous tractaments i desenvolupar vacunes. Tot això necessita temps i ens trobem en situació d’urgència.
El millor tractament que hem trobat fins ara contra la infecció per virus són les vacunes. És cert que no s’ha aconseguit una vacuna després d’anys d’esforços contra virus com el VIH, però s’han pogut desenvolupar tractaments que minimitzen els seus efectes. Sí que s’han pogut eliminar malalties produïdes per virus com la verola i fer que altres com la pòlio, la diftèria i el xarampió hagin estat acantonades fins que han aparegut de forma incomprensible moviments en contra de la seva aplicació. Que s’inverteixi contra rellotge en el desenvolupament de vacunes contra el Sars-Cov2 és comprensible i, tot i que proporcioni una protecció parcial, és una esperança de sortir de l’actual malson. Però perquè pugui utilitzar-se una vacuna hem dissenyat regles que permeten que la seva aplicació massiva pugui fer-se amb garanties d’eficàcia i d’un risc mínim per a la població.
Segons l’Organització Mundial de Salut, hi ha al món ara 139 projectes en estat preclínic que segueixen estratègies molt dispars per obtenir una vacuna, entre les quals dues a Madrid i dues a Barcelona. A més hi ha 28 candidats que es troben en avaluació clínica i d’aquests sis en la denominada fase 3 que implica assajos amb malalts. Tres d’aquestes es fan a la Xina, una al Regne Unit, una altra als Estats Units i una altra a Alemanya. És evident l’interès sanitari, econòmic i polític que tenen aquests assajos. L’anunci que s’ha fet a Rússia és el d’un projecte que no ha arribat a la fase 3. Per tot el que sabem fins ara, no hi ha prou garanties d’eficàcia i seguretat per a la seva administració al gran públic. Existeix el risc que no sigui prou eficaç i que aquells a qui se’ls ha administrat creguin estar falsament protegits o que en alguns casos desenvolupin algun tipus de reacció indesitjada. Buscar dreceres en aquesta qüestió és un risc que no hauríem d’estar corrent.
