Polèmiques per la teoria de gènere

Feminismes, debats i identitats

La radicalització del debat entre el transfeminisme i el feminisme radical és una pèrdua de potència transformadora

3
Es llegeix en minuts
AME6954  MEDELLIN  COLOMBIA   26 06 2019 - Activistas por los derechos de los transexuales protestan durante el dialogo de representantes de las organizaciones de la sociedad civil y otros actores  con jefes de delegacion  secretario general y secretario general adjunto de la organizacion este miercoles  durante la 49 Asamblea General de la OEA  en Medellin  Colombia   La Coalicion de Organizaciones de Derechos Humanos de las Americas expuso este miercoles ante la OEA su  profunda preocupacion  por la situacion en America Latina  la region  mas peligrosa para defender derechos en el mundo   EFE  Luis Eduardo Noriega A

AME6954 MEDELLIN COLOMBIA 26 06 2019 - Activistas por los derechos de los transexuales protestan durante el dialogo de representantes de las organizaciones de la sociedad civil y otros actores con jefes de delegacion secretario general y secretario general adjunto de la organizacion este miercoles durante la 49 Asamblea General de la OEA en Medellin Colombia La Coalicion de Organizaciones de Derechos Humanos de las Americas expuso este miercoles ante la OEA su profunda preocupacion por la situacion en America Latina la region mas peligrosa para defender derechos en el mundo EFE Luis Eduardo Noriega A / Luis Eduardo Noriega (EFE)

Em veig de nou davant la dificultat d'intentar explicar de forma senzilla i entenedora quins són alguns dels debats actuals en els feminismes a partir de les polèmiques que s'han produït en els últims mesos. Els debats, quan són respectuosos i constructius entre les parts, mai haurien de ser un problema. No obstant això, en el cas que ens ocupa, no sempre és així. El debat entre el transfeminisme i el feminisme radical (per abreujar) ha arribat en alguns espais (com les xarxes socials per exemple) a l'ofensa directa. Des dela meva humil opinió -sóc feminista, dedico gran part de la meva vida a aquesta causa, però no m'adscric totalment a cap de les dues posicions- la radicalització del debat és una pèrdua de potència transformadora i d'intel·ligència col·lectiva. Si bé cadascuna de les onades feminista que han permès el seu avanç s'han formulat a partir de tensions entre postures serà important també que aquestes discrepàncies permetin escoltar de veritat l’altra i entendre que pot haver alguna cosa de veritat en totes les posicions.

Un dels punts principals de desacord és quin ha de ser el subjecte de lluita, estudi i/o anàlisi del feminisme. Per a les feministes radicals ho han de ser les dones. Nascudes biològicament dones ja que som les que rebem la opressió social pel fet de ser-ho. Des del transfeminisme s'entén que la lluita política feminista ha d'anar més enllà i entendre que el gènere en si mateix és la construcció social que genera l'opressió. En aquest cas aquesta afecta també al col·lectiu LGBTIQ+ i molt especialment a les persones trans.

Al meu entendre, fins aquí, les dues postures són coherents. En la mesura que l'assignació social al gènere femení - per tant totes les dones, les que han nascut biològicament i les que se senten  dones- i també la 'discordança' entre sexe i gènere estan penalitzades en totes les societats patriarcals aquestes lluites tenen molts elements comuns.

El sistema sexe-gènere -desenvolupat per Gayle Rubin- és per a mi un dels constructes bàsics en el feminisme. Aquest facilita entendre aquest aspecte que plantejo en el paràgraf anterior. El sistema sexe-gènere centra tres conceptes que són: en primer lloc com la majoria de societats del globus es divideixen en dues categories de manera binària home i dona assimilant el néixer home o dona amb tots els rols de gènere vinculats que els 'pertoquen'; al seu torn tot pren la consideració de 'masculí' o 'femení': els esports, les professions, les actituds, etc., és a dir, tota la societat en el seu conjunt respon a aquest binarisme. En segon lloc tot allò associat a l''univers femení' està subordinat i sotmès al poder del 'univers masculí'. I en tercer lloc es penalitza i discrimina a qualsevol persona que no respongui a aquest binarisme patriarcal i/o que l'aparell genital amb el qual neix i el seu gènere sentit no es corresponguin.

Partint d'aquesta anàlisi sembla clar que tot el que no és masculinitat tradicional és discriminat i injuriat. En aquest sentit la lluita política de les masculinitats dissidents, de les persones que no volen adscriure’s a un gènere ('queer'), de les persones trans i de les dones que naixem amb vulva i ens sentim dones com a gènere hem de poder empènyer cap a la visibilització de totes les opressions socials vinculades al gènere que ens envolten. En realitat som la majoria de la població. El problema es produeix quan intentem jerarquitzar les opressions. L'eterna divisió entre les lluites polítiques i socials per veure quina ha de prevaler. Em sembla interessant identificar aquests elements comuns i no perdre de vista que la lluita feminista parteix de la idea de l'opressió de -com a mínim- la meitat de la població cap a l'altra meitat. No d'un col·lectiu. Si la perspectiva transfeminista - a més de defensar els drets de les persones trans- ens ha permès veure que és la dissidència de gènere en si mateixa la que està penalitzada i, per tant, tot aquell o aquella que decideixi viure en llibertat la seva orientació sexual, identitat o expressió de gènere ho està, benvinguda sigui.

Notícies relacionades

Si no intentem acostar postures podem córrer dos riscos. D'una banda caure en posicions essencialistes vinculades a la biologia entenent que hi ha una essència de ser dona associada a néixer amb vulva i la nostra capacitat reproductiva que ens fa pensar i sentir d'una manera determinada. I d'altra banda invisibilitzar com la desigualtat estructural impacta de forma directa i sistemàtica sobre les dones només pel fet de ser-ho. El feminisme hauria de ser -sempre que es pugui- teixir xarxes i aliances.

*Psicòloga social. Fundadora de G360.

Temes:

Feminisme