LECTURA ESTIUENCA
Una novel·la palatina
«Això és un país perdut», diu un personatge de 'La de Bringas', i el més aterridor és que Galdós va escriure aquesta frase el 1884
caricaturaok
Estic passant un estiu molt galdosià. No llegeixo Benito Pérez Galdós perquè estiguem en l’Any Galdós –tot i que, sens dubte, la millor manera de celebrar un escriptor és llegir-lo–; ho faig perquè cada vegada elegeixo millor amb qui m’agrada passar els estius. Per això recorro els amics que sé que no em fallaran mai. Galdós n’és un. Obri la seva obra per on l’obri, sé que em portarà felicitat, saviesa i reflexió. I és prou extensa per garantir que tant la lectura com la relectura tindran el mateix gust de descobriment de la primera vegada. Fa temps que passo en aquesta companyia una part de les meves vacances.
Ha volgut la casualitat que la meva lectura galdosiana d’aquest estiu sigui una novel·la molt palatina, anomenada ‘La de Bringas’. La seva acció se situa al Palau Reial de Madrid durant l’estiu del 1868. Isabel II és un personatge secundari i atribolat, ja que va se precisament al setembre d’aquell any quan la revolució popular anomenada ‘La Gloriosa’ va expulsar els Borbons d’Espanya. Alfons XIII també se’n va anar, després de la victòria republicana en les eleccions municipals del 1931, més o menys per voluntat pròpia. Dic jo que ja aniria tocant una tercera vegada, tot i que només sigui per ser fidels als vaivens de la història.
Els autèntics protagonistes de la novel·la de Galdós, no obstant, són els membres de la passada oligarquia palatina i una aristocràcia rància que té uns privilegis tan rancis com ells. No té desperdici un capítol que narra com una senyora marquesa, i d’altres com ella, es dediquen a passar de contraban vestits francesos per la frontera de Baiona gràcies als favors d’un amic que és familiar llunyà d’un guàrdia de duanes. I ho fa perquè es creu en el dret de fer-ho, de la mateixa manera que obté favors de la reina a canvi de recolzaments polítics i que viatja de gorra en ferrocarril gràcies a més corrupteles. En fi. Res que no continuï passant. Un personatge, tan crític com l’autor en aquests assumptes, afirma: «Això és un país perdut». El més aterridor és que Galdós va escriure aquestes pàgines el 1884.
