El debat sobre la Corona

El rei demèrit

Emergeix un relat emocional per desacreditar no només la conducta de Joan Carles I sinó la Monarquia parlamentària i, per extensió, el règim del 78

Es llegeix en minuts
El rei demèrit

El rei emèrit s’ha convertit en rei demèrit. Les ‘catedrals emocionals’, en expressió del filòsof Michel Lacroix, que es van aixecar al seu dia s’han enderrocat. L’excessiva càrrega emocional del relat construït sobre Joan Carles I –el seu paper en la Transició i en el cop d’Estat del 23-F– s’ha girat en contra seu. Emergeix un altre relat emocional, en sentit invers, per desacreditar no només la seva conducta sinó la Monarquia parlamentària i, per extensió, l’anomenat ‘règim del 78’.

El rei demèrit s’ha guanyat a pols aquest qualificatiu. Ha caigut del pedestal per mèrits propis: va confondre la immunitat amb la impunitat. Una immunitat, sigui dit de passada, de què gaudeix també el president de la República francesa: no està subjecte a responsabilitat política, penal, civil i administrativa pels actes realitzats en l’exercici de les seves funcions. En la resta de casos, aquesta immunitat és temporal: acaba un mes després d’acabar el seu mandat.

Des d’aquesta òptica, l’exigència de responsabilitats per un cas que podria amagar almenys dos delictes –blanqueig de capitals d’origen il·lícit i frau a la Hisenda pública– no està disputada ni amb la presumpció d’innocència ni amb el caràcter personal d’aquests delictes. Intentar convertir el cas en una causa general contra la Constitució del 1978 significa desconèixer els fonaments de la nostra Carta Magna i el paper que assigna a la Monarquia parlamentària.

Garant dels «valors republicans»

Espanya, segons l’article primer de la Constitució, es constitueix en un Estat social i democràtic de dret, i la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l’Estat. La monarquia arbitra i modera el funcionament regular de les institucion(article 56.1) i no està en contraposició amb els «valors republicans», que sovint s’invoquen. Ho vaig explicar al seu dia i ho repeteixo ara: aquests valors són, precisament, els que va introduir a Espanya la Constitució del 1978.

Intentar convertir el cas en una causa general contra la Constitució significa desconèixer els fonaments de la Carta Magna i el paper que assigna a la Corona

Philippe Nourry, periodista i hispanista francès, va escriure un llibre –’Juan Carlos I, un rey para los republicanos’ (Planeta, 1986)– en el qual presentava la monarquia com a garant dels «valors republicans», és a dir, d’aquells principis que emanen de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà. El llavors rei va ser hoste de l’Assemblea Nacional –el ‘sancta sanctorum’ de la República– el 7 d’octubre del 1993. Aquell fet només tenia un precedent: la intervenció del president nord-americà Woodrow Wilson el 1919.

Philippe Séguin –un gaullista social de perfil jacobí que presidia la Cambra– no va escatimar elogis a Joan Carles I. Aquest, en el seu discurs en francès, va dir que tenia en la Declaració dels Drets de l’Home «una font permanent d’inspiració»: «Des de la unitat que simbolitza la monarquia que encarno, Espanya ha retrobat i ha aprofundit la riquesa de la seva diversitat, el pluralisme de les cultures nacionals que constitueixen la seva identitat històrica».

Evidentment, d’aigua passada molí no en mou. El que llavors es va fer no és excusa per no fer els deures que ara tenim pendents, inclosa la posada al dia de la Constitució, el paper de la Monarquia parlamentària i el caràcter «inviolable» del seu titular. Tampoc per exigir transparència sobre el cas que afecta el rei emèrit i perquè la justícia depuri responsabilitats.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Els encerts de Joan Carles I en la Transició i el seu paper contra el fallit cop d’Estat del 23-F no poden ser esgrimits com a coartada per a la cadena d’errors –veurem si de delictes– que han embocat en la seva fugida d’Espanya. Però els seus errors tampoc poden ser utilitzats com a argument per entelar la reputació de la democràcia espanyola. Repeteixo: és el paper del rei emèrit i no el de la Monarquia parlamentària el que està ara en dubte.

Et pot interesar

Joan Carles I va complir amb encert la seva funció en la gestació del consens constitucional, com expliquen Soledad Gallego-Díaz i Bonifacio de la Cuadra en la seva Crónica secreta de la Constitución (Tecnos, 1989).També, superant vacil·lacions inicials, la nit del 23-F. El seu pare, el comte de Barcelona, li va advertir llavors: «Recorda que molts borbons han mort a l’exili».

Aquella advertència pot fer-se un dia realitat, però no per falta d’encert en el seu paper moderador, sinó per haver confós immunitat amb impunitat. No és aquest només un error de Joan Carles I. Altres polítics han caigut en la mateixa trampa. Permetin-me una acotació en clau catalana: el rei emèrit és a la Monarquia parlamentària el que Jordi Pujol a la presidència de la Generalitat. Estan en tela de judici les seves conductes; no les institucions que van representar.