31 d’oct 2020

Anar al contingut

Anàlisi

Sánchez o l'estabilitat

Juan Carlos Hidalgo

Sánchez o l'estabilitat

Xavier Bru de Sala

En una altra conjuntura, sense coronavirus, la fuga o allunyament del monarca emèrit podria haver avivat vents republicans d'intensitat alarmant

Com als pobles antics, que nomenaven dictadors en circumstàncies extraordinàries a fi de conjurar imminents perills, Pedro Sánchez s’ha erigit en parapet contra les adversitats sobrevingudes. En la delicada, llarga i complicada operació de portar la nau a bon port, han de conjurar-se i neutralitzar-se al punt, ja que només així el timoner es podrà concentrar en la seva autèntica i primordial comesa, consistent a salvar Espanya del virus i les seves nefastes conseqüències.

En una altra conjuntura doncs, la fuga o allunyament del monarca emèrit podria haver avivat vents republicans d’una intensitat alarmant. Potser el mateix Sánchez hauria sigut el primer a encoratjar-los si veia que l’afavorien. En aquests moments, en canvi, totes les premisses condueixen a la mateixa conclusió: qui s’erigeixi en l’escut protector de Felip VI traurà el doble avantatge de penjar-se una gruixuda medalla i sobretot la d’evitar que els rivals de la dreta se la posin mentre l’acusen de fomentar el caos i atemptar greument contra la (con)sagrada Constitució.

Per això Sánchez va exhibir fins i tot un excés de zel en la compareixença posterior a l’anunci de la desaparició de Joan Carles I de l’escena pública espanyola (i potser, cal sospitar, en vista de tantes ocultacions i especulacions, de la faç de la terra). El missatge, reiterat més tard en carta oberta la militància socialista, és clar: Felip VI no es toca perquè no toca (i qui sap si algun dia tocarà).

Podem i l’independentisme

Per si la campanya de Podem no es desacredita per si mateixa, l’envestida contra la monarquia del president Torra i bona part de l’independentisme ‘catch all’ confirma als ciutadans pragmàtics, republicans de cor però també i per força exjoancarlistes, que el manteniment de la corona sobre el fill de l’exiliat resulta imprescindible per neutralitzar els enemics de la unitat d’Espanya.

En certa manera és com els toros, que no es van declarar patrimoni immarcescible de l’ànima i la cultura fins que el Parlament de Catalunya els va prohibir. L’equació segons la qual els atacs de l’independentisme reforcen Felip VI com a encarnació ja única, més que dinàstica, de la monarquia essencial i consubstancial del pacte constitucional és indestructible en termes matemàtics.

Una altra cosa és la campanya de Podem i la reacció de Pedro Sánchez. Si es tracta de desacreditar el rei emèrit, carta blanca perquè s’ho mereix, tot i que tots els seus possibles delictes no passin de presumptes. Si Pablo Iglesias pretén apoderar-se en exclusiva del republicanisme, endavant sense problemes, mentre la cosa no passi de gesticulació amb finalitats suposadament electorals. Si en canvi emprengués alguna iniciativa potencialment tendent a desestabilitzar el Govern, no dubtin que el primer a reaccionar, i amb la màxima contundència, seria el seu president, per això demanar ara el cap del rei actual comportaria la pèrdua immediata i fulminant del propi. Com que ho sap millor que ningú, Iglesias s’abstindrà de fer-ho, suposem que també en nom de l’estabilitat.