Ni demòcrates ni dialogants

La primera és que «per «afrontar el conflicte polític en el marc legal vigent», com aclareix Iglesias en el seu tuit, és imprescindible respectar la separació de poders i no condicionar el diàleg a les conseqüències d’una condemna en ferm dictada per un tribunal de justícia. Els presos independentistes tenen dret a tots els beneficis penitenciaris i a obtenir-los el més aviat possible. No obstant, hi ha raons fundades per creure que han rebut un tracte de favor per part de la Generalitat, que té transferides les competències en aquesta matèria. Recentment, el Tribunal Suprem va sentenciar com a «injustificable» l’aplicació de l’article 100.2 per a Forcadell, ja que entre altres raons encara no ha complert la quarta part de la condemna. El conjunt d’arguments que conté l’esmentada resolució fa preveure que el tercer grau els serà revocat quan es dirimeixi el recurs de la fiscalia. És ingenu creure que la proposta de les juntes de tractament de les presons catalanes de concedir-los la semillibertat va ser estrictament tècnica, ja que és insòlita la rapidesa amb què han accedit a aquest règim malgrat que tenen penes d’entre 9 i 13 anys. 

Quan l’octubre passat es va conèixer la sentència, l’independentisme va denunciar que se’ls condemnava a una espècie de cadena perpètua, «a 100 anys de presó», sumant totes les penes. En realitat, el tribunal presidit per Manuel Marchena no va acceptar la petició de la fiscalia que haguessin de complir la meitat de la pena per accedir al tercer grau, requisit habitual per a condemnes superiors a cinc anys i norma tàcita acceptada pels jutges de vigilància. Per exemple, a Iñaki Urdangarin, condemnat a 5 anys i 10 mesos, li va ser denegat recentment el tercer grau. Per tant, és difícil que el Suprem, que té l’última paraula sobre el compliment i progressió de les penes, hagi de transigir amb una excarceració tan veloç fent cas igualment del criteri de «la gravetat dels fets provats i el seu efecte demolidor per a la convivència democràtica». 

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

La segona objecció respecte a tots els que lamenten que els líders condemnats no estiguin ja en llibertat és que, contra el que opina Iglesias, el seu compromís amb la democràcia i el diàleg és molt qüestionable. No s’ha d’oblidar que el que van fer el 2017 no només va ser il·legal sinó profundament il·legítim. Des del Govern català i el Parlament van voler abolir la Constitució, l’Estatut i van pretendre imposar una secessió unilateral. És cert que hi havia molt de farol i incoherències en tot el que van fer, però van abusar del seu poder i van posar la societat catalana al límit de la tensió. No es van comportar com a demòcrates ni polítics dialogants, sinó que van menysprear l’oposició, que tenia més suport popular que ells. 

La solució no és que compleixin molts anys de presó perquè això no solucionarà el problema, però sembla arbitrari que els concedeixin tan aviat beneficis penitenciaris inimaginables per a altres presos. No obstant, per a molts catalans que no sentim ni alegria ni pena per la seva situació, el que trobem a faltar de veritat és que facin autocrítica, demanin d’una vegada perdó pel mal que van infligir i que, en comptes d’amenaçar de tornar-ho a fer, es comprometin a no saltar-se el marc democràtic. Tot i que Oriol Junqueras i els líders d’ERC sembla, per ara, haver renunciat a la unilateralitat, públicament el seu discurs sobre el que va passar el 2017 és el mateix de JxCat. És difícil creure que siguin demòcrates i dialogants mentre continuïn ignorant la resta dels catalans i especulant amb un altre referèndum il·legal.