24 set 2020

Anar al contingut

ANÀLISI

Ni el silenci del Camp Nou servirà de coartada

Valenti Enrich

Ni el silenci del Camp Nou servirà de coartada

Emilio Pérez de Rozas

No m’importa que em marquin en algun suro d’alguna de les oficines de l’àtic del Camp Nou. No m’importa que Josep María Bartomeu m’esborri del seu mòbil, ja té molts altres periodistes preferits a qui trucar o escoltar als quals, això sí, molt poques vegades fa cas.

No m’importa que Quique Setién ni tan sols vulgui saber qui és aquest vellet, de 68 anys, que ja hauria d’estar jubilat i que, tinc entès, fins i tot es va barallar amb un director perquè ell defensava que el Barça mai recuperaria Neymar Júnior, per més que ho desitgés aquest periodista (i amics com Leo Messi), perquè aquella operació, al marge de ser molt dolenta per a la imatge del ‘més que un club’, costava tant diners que eren impossibles. Ara ja, en ple coronavirus (¿ho noten, no, que encara no se n’ha anat?) fins i tot ‘Barto’, que deuria ser un dels que li va escalfar el cap a aquell director, ja diu que «és impossible».

Bé, doncs això, que tot i que ‘Barto’ m’esborri del seu mòbil argentat i l’home que passejava observant les vaques mai demani als nois de premsa que em vol conèixer, diré una cosa que els sorprendrà (o no). Escriuré una cosa que, o no, vostès, grans culers (alguns, ¿molts?, millor, millor) ja estan pensant i debatent sota el para-sol de les seves piscines, ja que no s’atreveixen a acostar-se a les platges ‘porsiaca’, que deia la meva germana Montse quan era petiteeeeeta (però preciosa).

El que escriuré és que després de tot el que hem viscut en el Barça i el molt que ens han enganyat aquest any (fins i tot ‘D10S’, que, després de cantar les veritats, es va retractar en 48 hores, lamentable), si dissabte no eliminen el pobre i sacsejat Nàpols (setè de la Serie A, a 21 punts ¡7 victòries! de la Juventus), han de dimitir, immediatament, aquella mateixa nit, bé, si volen els concedim ¿oi? diumenge de reflexió, vinga, val, dilluns, el president que ens ha conduït a aquest ridícul i l’entrenador que, al marge de prometre’ns el paradís, és a dir, un futbol el més semblant a Johan Cruyff (no va dir Frank Rijkaard, no, no; no va dir Tito Vilanova, no no; no va dir Pep Guardiola, ¡Déu meu, com ha de pronunciar aquest nom!), va dir Johan Cruyff, el ‘profeta del gol’, ens ha deixat, de nou (cert, sí, com molts d’altres) a les portes de la Champions. O, com a poc, d’intentar-ho de nou.

Mirin que dic «si no eliminen el Nàpols», ja que estic convençut que ho aconseguiran ¡faltaria més!, de veritat, estem davant un partit tan desequilibrat, on les estrelles són només en un costat, on 1.047 milions d’euros (bé, d’acord, 800, que més de 200 no els hem ingressat) s’enfronta a un altre de poc més de 500 i on el millor jugador del món afronta, de nou, el repte, no només de salvar el seu club (de tota la vida) del ridícul, sinó a ell mateix.

Passaran, repeteixo, no hi ha més opcions, però... això, però, si cauen eliminats, dos valents (o no) han de fer dues passes endavant. O només una si la fan juntets i de la mà. No hi ha més opcions, senyors.