EDITORIAL

La tragèdia fueteja el Líban

El fraccionament del poder explica la deixadesa que ha tingut conseqüències tràgiques i no permet ser optimistes sobre la reconstrucció

2
Es llegeix en minuts
omercienteok

omercienteok

La devastació provocada dimarts per una gran explosió al port de Beirut sumeix en la ruïna un país amb una economia exhausta i un règim polític esgotat. A la commoció inicial pels dos centenars de morts i desapareguts, prop de 4.000 de ferits i unes 200.000 persones sense llar ha seguit la indignació per la certesa cada vegada més gran que tot va ser fruit de la deixadesa, i no un atemptat com ha insinuat sense proves el president Donald Trump: l’emmagatzemament de més de 2.700 tones de nitrat d’amoni durant sis anys en condicions inacceptables de falta de seguretat. Un cas d’«incompetència intolerable», com ha dit el president del Líban, Michel Aoun, que només s’explica per la inconsistència i les lluites intestines al si de successives administracions.

No és exagerat dir que el Líban és un país condemnat a la inquietud permanent des del final de la guerra civil que es va prolongar 15 anys (1975-1990), amb un repartiment del poder entre partits polítics i confessions religioses que ha consagrat una doble realitat: la debilitat de l’Estat i la puixança d’organitzacions polítiques com Hezbol·là, grup xiïta sustentat per l’Iran, un poder de facto que rivalitza amb l’Exèrcit libanès i és determinant en la configuració de majories al Parlament.  Un fraccionament que fa preveure que les rivalitats històriques tornaran a interferir en la distribució de l’ajuda internacional que arriba a Beirut i en la gestió dels plans de reconstrucció de la ciutat, que és gairebé tant com dir del país.

Res resultaria especialment nou en aquest trencaclosques si no fos per l’apressant necessitat que té el Líban d’actuar amb unitat per pal·liar tant com sigui possible la tragèdia humana que ha d’afrontar. Però la probabilitat que això es concreti s’enfronta a obstacles que formen part de la pitjor tradició política libanesa, l’últims dels quals és el temor de la reacció que pot suscitar la sentència que es coneixerà demà a la Haia del Tribunal Especial per al Líban, corresponent a l’atemptat que el 2005 va acabar amb la vida del primer ministre Rafik al-Hariri. El fet que els quatre acusats siguin militants de Hezbol·là jutjats en rebel·lia –el Líban mai els va entregar als jutges– concita tota classe de temors si el veredicte és condemnatori, i agreuja els dubtes sobre la necessària cooperació entre faccions per superar l’impacte emocional i econòmic de l’explosió.

El Líban fa molt que va deixar de ser la Suïssa del Pròxim Orient i és des de fa massa temps una peça que tots els actors polítics de la regió intenten manipular en benefici propi. En aquestes circumstàncies, el debilitament de les institucions i la falta d’un control efectiu dels gestors polítics ha facilitat la proliferació de poders paral·lels i la dilució de responsabilitats, una realitat que ha fet possible situacions com la que ha provocat la carnisseria. Res garanteix que a partir d’ara disminueixi la ruïnosa pugna entre clans.