El despropòsit de la llei del lloguer

Al juliol els partits que formen el Govern de la Generalitat, els comuns i la CUP van registrar al Parlament una proposta de llei que es plantejava com a objectiu contenir els preus dels lloguers. Elaborada des de la Conselleria de Justícia (ERC) en contacte amb la de Territori (JxCat) i redactada en col·laboració amb entitats socials, la iniciativa semblava un rar cas de consens per al qual es preveia, en qualsevol cas, una oposició per part del PP i Cs, disposats a portar aquesta regulació als tribunals.

El problema de l’encariment de la vivenda és un d’aquells en els quals aquest tipus d’acords transversals no hauria de ser una excepció, sinó la norma. Fins i tot quan, compartint el diagnòstic, hi pugui haver raonables discrepàncies sobre les mesures que cal prendre. Confiar en la limitació per llei dels preus màxims de renda en les zones del territori més «tensades» pot ser que no tingui ni l’efecte instantani sobre el mercat que es desitjaria (el Govern central ha optat, en un primer moment, per centrar els seus esforços a facilitar l’oferta de lloguer social) ni potser tampoc les conseqüències desastroses, en forma de contracció de l’oferta, que els seus objectors més grans plantegen. Sobretot en una situació del mercat immobiliari que poc té a veure amb la que estava sobre la taula quan es va començar a negociar la norma: amb un transvasament de l’oferta de lloguer turístic al residencial, en el qual difícilment els preus haurien de seguir la insostenible tònica dels últims anys, però també amb l’horitzó de desenes de milers de famílies incapaces de poder fer front a les seves necessitats de vivenda.

Però ni tan sols un intent de donar solució a aquest problema ha pogut sobreviure a les tensions internes del Govern, amb JxCat proposant esmenes que poden impedir que la tramitació finalitzi en aquesta legislatura i desentenent-se de la gestació del projecte, que havia rebut el plàcet de Quim Torra, mentre ERC acusa JxCat de trencar l’acord i mostrar el seu veritable esperit, lluny de postulats d’esquerres. Un despropòsit que fa evident de nou la necessitat d’anar a les urnes per resoldre, en un sentit o un altre, una situació insostenible de paràlisi.