El 'carpe diem' a les xancletes

Des del balcó faig recompte dels aparcaments lliures, termòmetre inequívoc de les vacances. La peixatera també nota que hi ha menys gent, i els que quedem, diu, coincidim tots a l’hora que ella ja començaria a recollir. La majoria han fugit cap als pobles, sovint en direcció cap a Andalusia o Galícia. Això revela la història del barri, que salta del passat llibertari a l’acollida de noves famílies durant el Desarrollismo franquista. Les veïnes veteranes de l’escala, aquelles que seuen al banc a prendre la fresca i passen revista dels moviments del portal, em posen al dia de la botigueta que aquest estiu dubta entre quedar-se sense vacances o baixar la persiana definitivament. Una seqüela més de la primavera confinada.

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Passejo sovint i prenc el pols al barri. A l’aire suren les ganes de deixar enrere les restriccions i la desorientació davant de la incertesa que inunda tots els nostres plans més enllà de demà. Els parcs estan plens de criatures i famílies que xerren en rotllanes distants, comentant on marxarien si poguessin teletreballar. Quan el sol deixa de cremar, desenes d’adolescents i joves es troben a la placeta de davant de l’institut que van trepitjar per última vegada al mes de març. Els vespres omplen les terrasses dels bars, i pel ressopó encara pots trobar geladeries obertes per voltar terrina en mà.

A Sant Martí no enyorem els turistes, sobretot perquè mai s’han passejat per aquí. Estem prou a prop del mar com per a què les gavines ens despertin al matí amb els seus xiscles, però prou lluny per desconnectar de la sorra i el bullici. L’oferta gastronòmica és poc internacional, la cultura hipster o la demanda per productes ecològics que abunda al Poblenou, encara no han creuat la Gran Via. De moment, no tenim símptomes de gentrificació, potser per això no sembla un estiu tan diferent dels altres. Excepte que portem el 'carpe diem' entre xancleta i xancleta.