Barcelona i la mirada llarga

Que totes les crisis, a més de sofriments com els que encara no hem abandonat, generen oportunitats pot ser un dels tòpics preferits pels gurus del capitalisme amb mascareta de somriure dibuixat. Això no comporta que una ciutat amb bones cartes i pretensions per ocupar un espai propi i diferenciat en el mapa de les capitals globals pugui deixar d’aprofitar les presents circumstàncies per incrementar la seva ambició i doblar les apostes en allò que la fa més atractiva i singular. Però vet aquí que hi ha dues maneres de dur endavant qualsevol proposta de canvi, el consens i el lideratge. La primera és potser la més desitjable malgrat els perills que en el seu nom es llimin massa les arestes i s’aigualeixi el vi, però sovint la segona acaba aconseguint millors resultats.

La determinació d'Anne Hidalgo

Barcelona pinta de coloraines nous carrils presos als vehicles que contaminen mentre el baix sostre de les reaccions burletes i poc raonades oculta i dificulta el debat de fons. Al mateix temps, l’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, ha obtingut un enorme triomf –més del 50% dels vots malgrat que pertany al molt desacreditat partit socialista— després d’haver-se enfrontat als tímids, als reaccionaris i sobretot als jutges que li tombaven les més grans mesures en detriment de l’automòbil i a favor de la peatonalització. S’ha titllat l’alcaldessa d’autoritària i poc flexible però són en bona part els seus detractors, el fet de no defugir la polèmica i d’avançar amb decisió en comptes d’arronsar-se, els agents de la seva tan contundent victòria. Els parisins saben que, a més de tenir un projecte al cap, compta amb la capacitat i la determinació de dur-lo a terme.

Mentre Barcelona es limita a esgarrapar algun carril, París eliminarà més de 50.000 places d’aparcament a la via pública amb el doble argument que el 30% del trànsit es dedica a buscar un forat per estalviar-se el pàrquing i el ja conegut de guanyar espai per a la gent. Una comparació gens odiosa i en canvi molt capaç de fer volar la imaginació més ambiciosa, que en aquests temps és potser la més realista. ¿Algú és capaç de somniar o visualitzar una Barcelona gairebé sense cotxes aparcats als carrers, és a dir amb carrils bici per tot arreu? Doncs això que a París està a punt de ser una realitat, a Barcelona passaria per follia. Si d’alguna cosa ens hem de queixar és de la mirada curta que tots plegats, i més els que estem a l’àgora, hem contribuït a consolidar com una armadura antiga o una muralla mental que després som incapaços d’enderrocar.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Els avantatges de Barcelona (clima, mar, convivència, facilitats, preus...) són ben coneguts. Que molts dels que mouen el món i poden triar entre diversos destins i seus de les seves activitats ens continuïn preferint avui no significa que hagi de ser sempre així. No són escasses les ciutats que, com París, es disposen a competir a base de millores dràstiques i propostes radicals. Per comparació, sembla que aquí sestegem o que anem amb les piles gastades. És el resultat de no disposar ni de consensos per projectar-la amb una suma multiplicadora de forces i esforços, ni d’un lideratge capaç de sumar voluntats amb propostes engrescadores però també decidit i disposat a arriscar-se i vèncer obstacles per tirar endavant els seus projectes.

Contra el parer dels que s’obstinen a pensar que la batalla de Catalunya pot prescindir de la seva gran metròpoli, sempre és oportú recordar que Barcelona és el gran miracle dels catalans, que han bastit un bastió i una plataforma de llançament d’abast mundial com altra nació sense estat, i sense la qual Catalunya seria la Provença. Només si sabem sumar, desafiar, barallar-nos per projectar-la com a ciutat pionera i model, mantindrem les expectatives de ser un país singular pel qual valgui la pena lluitar.