Les ampliacions de les terrasses

La situació que viu el sector de la restauració és crítica des del confinament i s’ha aguditzat amb les restriccions imposades aquests últims dies. La impossibilitat d’obrir bars i restaurants va fer aguditzar l’enginy (amb encàrrecs a domicili, per exemple) però va generar desassossec, fins i tot en la fase 1 de la desescalada, ja que les mesures sanitàries reduïen els aforaments dels locals a l’exterior i, fins a la fase 2, no es permetia consumir a l’interior. Va ser llavors quan l’ampliació o implantació de noves terrasses es va contemplar com un baló d’oxigen. Fa molts anys que hi ha, a Barcelona, una confrontació entre el Gremi de Restauració i l’ajuntament pel que fa a l’ocupació de la via pública. Compaginar la possibilitat de negoci, d’una banda, i la preservació de l’espai urbà ha sigut motiu de disputa. Fins a finals d’aquest mes de maig, després del pacte per ajudar a superar una crisi que ha fet caure en picat els ingressos dels restauradors. La fórmula va ser més flexibilitat en les autoritzacions i un 75% de rebaixa en la taxa municipal.

Les peticions (dos terços d’aquestes d’ampliació i un terç, de noves concessions) han superat les expectatives, amb més de 5.800 demandes en una ciutat que compta amb unes 5.500 terrasses habituals. El problema és la tramitació d’aquestes i les denegacions efectuades. D’una banda, i malgrat l’esforç de l’administració, encara n’hi ha unes 2.000 sense resoldre; i, d’altra banda, es tracta de combinar la legítima reclamació del sector amb l’interès col·lectiu. Terrasses, sí, però no invasives de l’espai per a vianants, i menys en barris de molta densitat com Ciutat Vella o Gràcia, els més afectats per la negativa. Terrasses, sí, però adaptant-se a la singularitat de cada districte i, preferentment, en aparcaments de la calçada ocupada fins ara per vehicles. L’eclosió de la terrassa és ara com ara una necessitat vital i no un caprici lucratiu, més encara quan el turisme no acaba de concretar la recuperació a la capital catalana. Però en la gestió municipal ha de prevaler també, juntament amb una certa condescendència que pot ser la salvació de molts locals, l’objectiu del bé comú, perquè passejar per la ciutat no es converteixi en una cursa d’obstacles.