L'estranya parella

«[Els d’ERC] no van esperar ni trenta segons a fer córrer que jo era un traïdor. El dia abans ho teníem pactat, m’havien dit que no compartien la decisió [de convocar eleccions] però que la respectarien i em recolzarien. I jo encara no havia dit res i ells ja feien córrer que era un traïdor i convocaven un consell nacional per deixar el Govern. I això m’ho feien els que se suposava que havien de tenir preparat l’1-O i no el van tenir, i els que se suposava que havien de tenir preparat el dia després de la declaració [unilateral d’independència] i resulta que no hi havia res».

Però el que no sabíem és que ja el gener del 2017 Puigdemont pensava que: «[Junqueras] no vol que es faci el referèndum i vol anar a eleccions per poder dir que la culpa és dels convergents». 

Sent així les coses des de bon principi, sorprèn que Puigdemont es col·loqués a mercè de les 155 monedes de plata. Només Rufián defensa que el seu tuit no va ser per assenyalar-lo com a traïdor. Les mostres que Junqueras se l’acabaria jugant i que és incapaç de complir els seus compromisos se succeeixen durant tot el llibre. Potser el seu títol més descriptiu seria ‘La duplicitat i incompetència d’Oriol Junqueras’.

Puigdemont també exposa discrepàncies estratègiques: «Els han deixat sols [a Comín i Serret] i jo crec que això només es pot interpretar d’una manera: ERC ha trencat amb l’exili».

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

Així doncs, és admirable que Junqueras digui que manté una relació «molt cordial» amb Puigdemont i que els dos reiterin la seva voluntat de continuar treballant junts per aconseguir l’objectiu de les seves vides, la independència. I el cert és que mentre els comuns els continuïn aprovant els pressupostos, segurament res ho impedeixi. 

Igual, en un dels quatre llibres que ja ha escrit, Junqueras dona una versió alternativa. Però per ara, la que explica per a la història independentista és la de Puigdemont.