09 d’ag 2020

Anar al contingut

Editorial

Protecció social i coronavirus

El sistema d'ajuts a la dependència s'ha frenat amb la crisi sanitària, cosa que ha colpejat doblement els més vulnerables

firma editorial català

El Periódico

Protecció social i coronavirus

Enric Fontcuberta

Hi ha una evidència tràgica. Una gran quantitat de morts a causa de la Covid-19 s’han produït aquests mesos en geriàtrics i residències de gent gran. A Catalunya es calcula que han sigut una de cada tres morts i a Espanya, tot i que les xifres no són oficials, parlem de més de 27.000 persones. La Fiscalia ha obert més de 200 investigacions (unes 40 a Catalunya) entorn d’aquests centres per a gent gran. La situació a les residències ha generat també un fort debat polític, amb canvis en la gestió de la crisi, a Madrid i a Catalunya, i amb una lleu assumpció de responsabilitats, com la que va admetre el conseller d’Afers Socials quan va reconèixer que s’havien d’haver restringit una setmana abans les visites als centres. Hi ha hagut desprotecció, falta de recursos i de material de protecció, de coneixement estricte sobre l’evolució de la pandèmia i dels preceptius aïllaments. I també, en l’aspecte ètic, la tristesa enorme de la mort en solitud, tant per als qui la van patir com per als familiars que es van trobar inermes davant de la desgràcia. Però també hi ha hagut, i és just reconèixer-ho, actuacions exemplars: treballadors que es van aïllar solidàriament amb els més grans per intentar evitar al màxim els perills.

Els avis –el grup de risc més evident– han sigut el sector social més perjudicat. I fins i tot ara, les noves restriccions de sortides o entrades de les residències als territoris afectats per rebrots , rememoren els dies negres que vivim.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

A més, es produeixen efectes col·laterals. A finals de febrer, unes 100.000 persones a Catalunya esperaven ajuts públics per a la dependència que patien o estaven a l’expectativa de la valoració d’Afers Socials. Aquest engranatge, que ja funcionava amb exasperant lentitud, s’ha aturat pràcticament en sec. En l’entretemps, gairebé 9.000 ciutadans han arribat tard a aquests ajuts. Si hi afegim que residències que tenen llits lliures no poden atendre els sol·licitants per la situació excepcional i que, d’altra banda, també s’han tancat els centres de dia, assistim a moltes situacions límit. Sense l’ajuda professional que ofereixen aquests llocs, la cura de les persones depenents recau íntegrament en els seus familiars, i augmenta la càrrega d’estrès físic i emocional que han de suportar en unes circumstàncies ja per si mateix delicades.

La sensació de desemparament no només es fa entre les persones grans, sinó també en les que pateixen discapacitat intel·lectual o amb malalties com l’Alzheimer, faltades de l’atenció necessària o sense poder accedir a prestacions que millorarien la seva qualitat de vida i la dels cuidadors. La crisi sanitària ha deixat al descobert les carències del sistema de dependència, que s’agreujaran llevat que s’actuï amb rapidesa. Aprendre de la tràgica lliçó d’aquests mesos és també accelerar en la mesura que sigui possible els mecanismes per solucionar aquesta problemàtica. Amb més dotacions –conjunturals i estructurals– i amb un accent molt especial en la població més fràgil, més desprotegida.