Por líquida

Jo ja hauria rebut uns quants missatges de WhatsApp desesperats. El Ramón, la Marta, la Pilar, la Carmen... tots fets pols perquè havien anat a comprar roba d’estiu i havien descobert que si es miraven al mirall en banyador o en biquini els venien ganes de plorar. El Ramón, el més disciplinat, ja hauria començat una dieta suïcida consistent senzillament a matar-se de gana. Les altres estarien provant la dieta de l’aranja, la de la pinya, la dels punts, la de la poma, la dels 13 dies. El Carlos, l’únic que no ha fet dieta mai, es queixaria que la seva dona, que sí que en fa, estava d’un humor horrible.

I jo estaria escrivint el mateix article que escric aquest any per aquestes dates, sobre l’operació biquini, l’intrusisme professional de les falses nutricionistes que s’anuncien per internet, i el recordatori de la famosa frase de Naomi Wolf que una població amb una bogeria mansa és una població manejable.

Fòbia social

Però aquest any l’Ana i la Pilar no volen sortir de casa perquè han desenvolupat fòbia social després del confinament, per molt que elles ho expliquin dient que no se senten segures. El Ramón ha descobert que no tindria cap impediment per a la sortida d’Espanya, però que gran part dels països de tot el món mantenen severes restriccions a l’arribada de viatgers estrangers.  La Marta prefereix anar a veure els seus pares, perquè a causa de la pandèmia ha estat quatre mesos sense veure’ls.  Carmen ha anat a Alcossebre, sí, però no s’atreveix a baixar a la platja perquè el primer dia va comprovar que li era impossible evitar els jocs espontanis dels seus fills a menys de dos metres.

Sense l’estrès, l’alerta o la preocupació davant una amenaça no hauríem sobreviscut. És un mecanisme de supervivència que tenen tots els animals. El problema és quan l’encaminem a un objectiu equivocat, quan magnifiquem problemes que no ho són i fem un mar d’una simple gota d’aigua.

Preocupació absurda

És el que Zygmunt Bauman va denominar por líquida: la produïda per aspectes com la crisi, els mercats financers i molts altres conceptes que no són tangibles, que no acabem d’entendre. I al final l’acabem projectant, de manera inconscient, en una cosa que sí que entenem:  quilos i centímetres, conceptes que podem explicar i mesurar. Però quan per fi arriba una amenaça real, un problema seriós, sembla que aquesta preocupació tan absurda ha desaparegut de cop.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Aquest any ni un de sol dels meus amics m’ha escrit parlant de banyadors, biquinis, pes o dietes.

La paradoxa és que, en el món més segur que mai ha existit, sentim inseguretats permanents. Potser és que ens és més difícil als privilegiats adquirir la sensatesa que als assenyats el privilegi.