EDITORIAL

Unitat, sobrietat i emoció

Continuen pendents assumptes polítics de pes, però en el tribut a les víctimes de la Covid convenia exhibir una comunió d'interessos

2
Es llegeix en minuts
homenaje2ok

homenaje2ok

Totes les cerimònies són simbòliques i, rere els ritus, amaguen una determinada manera de contemplar la realitat. Les que protagonitza l’Estat són especialment destacades en aquest sentit, ja que defineixen, a través del protocol, la seva posició al món i la seva pròpia idiosincràsia. Per això convé destacar dos elements essencials en el funeral d’Estat que aquest dijous s’ha dut a terme al Palau Reial de Madrid en homenatge pòstum a les més de 28.000 víctimes del coronavirus a Espanya. El primer, l’aconfessionalitat i sobrietat de l’acte. Més enllà de cerimònies religioses com la que va organitzar fa uns dies la Conferència Episcopal, l’Estat s’ha de mostrar des de la més absoluta neutralitat ideològica i, a més, ha de fer-ho sense escarafalls patriòtics ni commemoracions excessives, amb un recolliment extrem i també amb sensibilitat cap al conjunt de tota la ciutadania. El segon element significatiu és que el funeral no només ha sigut una sensible evocació dels morts, sinó una reivindicació efectiva de tots aquells treballadors d’àrees essencials que van viure (i van patir) en primera línia els moments més crítics de la pandèmia. Els sanitaris, per descomptat, però també els qui van treballar a les farmàcies, en la distribució, als supermercats, els membres de les forces de seguretat, els serveis bàsics. 

El funeral ha sigut així mateix una mostra d’unitat nacional. Continuen en el panorama polític assumptes pendents de gran importància, des del futur de la monarquia fins al conflicte català, passant per les crítiques que ha rebut l’Executiu per la gestió de la pandèmia. Però davant d’un acte d’aquestes característiques, convenia exhibir aquesta comunió d’interessos que el mateix rei Felip VI va basar en «el respecte i l’entesa». Amb l’excepció innoble de Vox, la resta de formacions polítiques, la totalitat dels presidents autonòmics (també el de la Generalitat, Quim Torra), la més alta representació de les institucions europees i de l’OMS i delegacions de les religions majoritàries han assistit a una cerimònia en la qual s’ha honrat la memòria com un deure cívic i ètic. «Un comiat simbòlic», com ha dit el germà de José María Fernández Calleja, periodista mort en aquests mesos

En la seva intervenció, la infermera Aroa López, cap d’Urgències de l’Hospital Vall d’Hebron, ha demanat que no s’oblidi una lliçó tan dura, sobretot per als qui van ser «missatgers de l’últim adeu» i van haver d’«empassar-se les llàgrimes». Defensar la sanitat pública i advocar per la dignitat d’uns professionals que han viscut al límit implica també romandre alerta davant dels nous rebrots que tanta inquietud provoquen. Que el que hem viscut no caigui en sac foradat i que la unitat d’acció signifiqui no abaixar la guàrdia. El poeta Joan Margarit, a la portada d’EL PERIÓDICO, relacionava el dolor sofert amb l’amor viscut. Hem de procurar que aquell aplaudiment quotidià de les vuit de la tarda s’estengui a la màxima de responsabilitat de tots en aquests dies encara incerts.