El doble repte de la UE

Abans que esclatés la crisi de la Covid, la Unió Europea (UE) ja tenia al davant un gran repte: pactar el primer pressupost a set anys post-‘brexit’, sense l’aportació del Regne Unit, contribuent net. Com encaixar l’absència britànica i alhora mantenir pilars pressupostaris de la UE com la política agrària i els fons de cohesió eren per si mateixes tasques molt complexes en un moment en què la construcció europea –com a idea, com a projecte i com a impuls il·lusionant– no passa pel millor dels seus moments.

Però va arribar la pandèmia del coronavirus, i el que llavors era un repte fenomenal s’ha convertit en un doble desafiament, ja que al pacte pressupostari se li ha afegit la necessitat d’acordar un fons de recuperació per als països més castigats pel coronavirus. Si un pressupost és la plasmació d’un programa de Govern polític, el fons post-Covid s’ha convertit en alguna cosa més que un crucial pla de recuperació econòmica: és el termòmetre del moment en què es troba la cohesió del projecte europeu i de si s’han après les lliçons de l’anterior crisi. Si una de les conseqüències polítiques de l’última depressió va ser el creixement dels populismes de tota condició al continent i de l’euroescepticisme (quan no directament d’antieuropeisme), no és aventurat afirmar que part de la credibilitat del projecte europeu es juga en com es resolgui el fons de recuperació.

Davant de la crucial cimera de demà, el president espanyol, Pedro Sánchez, va continuar ahir la seva gira per diverses capitals europees. Al costat d’Itàlia i Portugal, Espanya forma un front comú que no només busca uns fons econòmics imprescindibles per a la recuperació, sinó fer entendre als socis més reticents al fons (els autoanomenats frugals) que no es tracta de posar preu a la solidaritat europea, sinó d’aplicar un principi de reciprocitat. Cert és que les economies espanyola i italiana, per posar dos exemples, han sigut molt castigades pel virus. Però també ho és que, amb un sud sumit en la depressió econòmica, el mercat comú perdrà milions de consumidors de productes que arriben del nord. Així ho entenen Angela Merkel i Emmanuel Macron, més enllà de principis polítics com la construcció europea.

Sánchez va admetre ahir que el front del sud haurà de fer renúncies en les seves posicions per arribar a un acord. És una actitud més constructiva que l’actitud molt més dura de què fa gal·la, per exemple, Holanda. És comprensible la prudència dels països del nord i algunes de les condicions que volen imposar al fons de recuperació, però en el debat de fons exigències com una condicionalitat desproporcionada a l’estil troica i la insistència en els crèdits per sobre dels ajuts directes no contribueixen a trobar un punt de trobada. La construcció europea és la història d’una negociació interminable, i fins ara no es pot dir que el balanç sigui negatiu, però no hi ha acord fructífer sense compromisos ni consens en uns principis bàsics. En aquest cas, els de la construcció europea.