04 d’ag 2020

Anar al contingut

TAULER CATALÀ

Silencis i divismes inexplicables

OLIVIER HOSLET

Silencis i divismes inexplicables

Josep Martí Blanch

És excepcional que Artur Mas parli menys sobre la crisi del PDECat que un monjo cartoixà

El fundador del PDECat i expresident de la Generalitat, Artur Mas, té el ‘copyright’ de la frase: «En moments excepcionals, decisions excepcionals». La va utilitzar reiteradament durant els seus cinc anys de mandat per justificar decisions de diversa índole, però la primera va ser en una carta als funcionaris el febrer del 2011 en què els sol·licitava comprensió per encaixar les dràstiques decisions que el seu Govern havia de prendre per mantenir dreta una institució literalment trencada.

Passats els anys, la política catalana utilitza aquesta falca, que ja té categoria d’aforisme, per als múltiples problemes que l’acompanyen diàriament. L’estrepitós silenci (l’oxímoron és obligat) d’Artur Mas davant del que passa en el seu partit en les últimes setmanes bé es podria entendre com una altra aplicació pràctica d’«en moments excepcionals, decisions excepcionals». Perquè excepcional és que l’home que va prendre la decisió de fundar un nou partit per substituir CDC i que va elegir successor en la Generalitat Carles Puigdemont parli menys que un monjo cartoixà, és a dir, res.

Al PDECat s’esperava que Artur Mas es deixés anar ni que fos una miqueta aquest cap de setmana anunciant un desig i una decisió. El desig havia de ser que el PDECat i la Crida trobin finalment una solució a les seves diferències per poder presentar-se junts a les eleccions. I la decisió, el veritablement important, que si això finalment no passa, ell es quedarà on és, això és, al PDECat.

Prometeu i els espartans

S’esperava amb candeletes, entre els alcaldes ‘pedecaters’ que planten cara a Waterloo com els 300 espartans del rei Leònides en el pas de les Termòpiles, aquesta intervenció que no ha arribat. Unes declaracions d’Artur Mas en aquesta línia els reforçarien de cara als pròxims dies, en què es discutirà sobre el futur del PDECat, ja que l’expresident encara té predicament entre molts militants. Però, de moment, l’expresident segueix encadenat com li va passar amb el tità Prometeu, castigat per Zeus quan aquest va aconseguir el poder absolut entre els déus. A Mas les cadenes les hi va posar Carles Puigdemont una vegada assolit el tron més alt a l’Olimp de les divinitats sobiranistes.

El que acabi passant finalment amb el PDECat –aguantar els envits del nou partit de Puigdemont-Sànchez o resistir fins al final i anar a les eleccions en solitari– té efectes col·laterals, sobretot el conglomerat de sigles que intenten treure el cap de l’aigua per armar una candidatura catalanista-sobiranista amb què presentar-se als comicis amb una oferta política que renunciï explícitament a l’unilateralisme i advoqui per la negociació amb l’Estat com a única manera d’avançar en un autogovern sense límits prefixats.

Si el PDECat resisteix i acudeix a les eleccions allunyat del puigdemontisme, l’escenari per al PNC de Marta Pascal i Units per Avançar, que ja ha ungit Albert Batlle com a possible candidat, creix en dificultats, perquè han de competir amb un partit amb el qual no comptaven, decidit a rectificar i a centrar-se en una agenda política econòmica i social. A més, el PDECat disposa de la implantació territorial que ells no tenen i també de drets electorals –publicitat i recursos econòmics– de què no disposa el nounat PNC i que deixen en engrunes els que puguin correspondre a Units per Avançar.

Instal·lats en la ficció

Tot i que, més enllà del que acabi passant amb el PDECat, el problema d’Units per Avançar i el PNC –i si hi volem afegir els Lliures d’Antoni Fernández Teixidó, els Convergents de Germà Gordó o la Lliga d’Astrid Barrio– és la ficció en la qual estan instal·lats fent veure cada un d’ells que és més del que és.

Perquè, a dir veritat, a excepció d’Units per Avançar, que tampoc és un gegant, ningú és encara res més que una benaventurada intenció electoral no concretada. Diu poc d’aquests grups, tan preocupats per la situació de Catalunya si un escolta els seus líders, que caminin per la passarel·la com si tinguessin ja dret a un divisme que encara no s’han guanyat, vetant-se entre ells i dificultant possibles aliances.

Si no són capaços de deixar de comportar-se com a indigents polítics barallant-se per un cartró en el qual dormir, en lloc d’asseure’s a establir una llista d’actius de cada un –Units i el PNC són els que més aporten– que potser els permetria donar l’entrada per a una vivenda petita i sense luxes, continuaran dormint al carrer del parlamentarisme. Això és el que ja haurien de tenir ben entès. I sense esperar el que acabi passant amb el PDECat, qüestió aquesta del tot imprevisible.