04 d’ag 2020

Anar al contingut

Tribuna

És l'hora de la política

Bernat Vilaro

És l'hora de la política

Lluís Font

Quan llegeixo les declaracions recents d’un líder independentista de tradició esquerrana, en les quals afirma que «el 2020, continuar amb el debat estricte esquerra-dreta respon a una mirada anacrònica», penso en Norberto Bobbio i em sorprenc. Al seu llibre ‘Dreta i esquerra. Raons i significats d’una distinció política’, publicat per l’Editorial Aferss el 1995, amb una magnífica traducció d’Ángeles Rojo, el famós autor italià va establir les ideologies i valors que distingeixen a les dues tradicions polítiques, admetent, això sí, que «no són conceptes ontològics». Tinc la sensació que es vol defugir el debat ideològic, el de les propostes programàtiques per afrontar els grans reptes que planteja la Covid-19 a la societat catalana d’avui. Com si hi hagués categories universals que poguessin deixar en ‘stand by’ el combat de les idees, a favor d’un model de societat o d’un altre.

Davant de la crisi sanitària, econòmica i social que ha provocat la pandèmia, no és el mateix apostar pel lliure mercat que per l’estatització de tots els serveis públics. Neoliberalisme versus Marxisme. Dues ideologies cientifistes que, paradoxalment, pressuposen un acte de fe: la creença al paper homeostàtic del mercat o en el socialisme com a final inexorable de la història. A la manera aristotèlica, entre aquests dos extrems oposats, i igualment dolents segons el meu criteri, hi ha un punt d’equilibri. Rau a reforçar la societat del benestar: un estat fort, garant dels drets i deures de tots els ciutadans, que actua de locomotora de les polítiques públiques i, alhora, estableix un marc de cooperació amb els sectors dinàmics de la societat civil per prestar serveis d’interès públic. Dreta, esquerra i centre: això és ideologia. Camins diversos per gestionar una crisi.

Des de la perspectiva del Partit Demòcrata, es tracta de fer possible l’equitat, oferint oportunitats a tots a mida de les seves necessitats. Per ser una nació sense estat, Catalunya té una llarga tradició d’iniciativa social, que s’ha manifestat en els camps cultural, empresarial, laboral, sanitari, educatiu i recreatiu. Des dels ateneus populars fins a les escoles concertades, passant per les mutualitats i l’escoltisme, per citar alguns exemples. La fidelitat a aquest tarannà propi del país, ben allunyat de l’orteguisme castellà, enllaça bé amb la perspectiva d’una societat del benestar que prioritza la qualitat dels serveis que presta per sobre de la titularitat dels mateixos. Aquest és el model de país que volem construir, per això fem política. Volem un Estat propi, no un Estat que ho envaeix tot.

Temes: PDECat