Avaluació i qualitat educativa

En un món globalitzat,  l'educació és el gran actiu d'un Estat amb voluntat de ser i de garantir el benestar de la ciutadania. Des de l'educació infantil fins a la formació continuada, totes les etapes són importants i juguen el seu paper en la creació de valor. Unes posen els fonaments i potencien les intel·ligències múltiples, les altres tenen la responsabilitat d'especialitzar la força de treball. En aquest escenari compten molt els recursos econòmics i estructurals disponibles, així com la vàlua professional i personal dels educadors, però també el pensament estratègic: la capacitat d'una societat i dels seus governants de discernir què vol aconseguir, quina visió té de com ha de ser el sistema educatiu, i de quina realitat parteix. Desplegar les aptituds i destreses de les persones i alliberar les energies creatives, constitueix l'objectiu per excel·lència d'un país petit sense abundants recursos naturals, d'una terra poblada per persones compromeses a desenvolupar el seu talent per esdevenir lliures.

El progrés es fonamenta, així, en la reflexió lúcida sobre el què i el com. La bona intenció, la simple proclamació d'objectius ambiciosos, no desencadena processos de millora consistents. En termes de les proves PISA, Polònia és un exemple a seguir. La progressió en els resultats de les competències bàsiques entre el 2003 i el 2012 és constant i respon a la voluntat del país de posar al dia el seu sistema educatiu. El factor clau rau en un trípode: l'encert en la diagnosi, la claredat a l'hora de formular les fites a assolir i la fiabilitat dels mecanismes d'avaluació, proves PISA incloses. Així, sense un consens en les prioritats, una constància en l'aplicació de determinades polítiques educatives i l'establiment d'uns indicadors sòlids que mesurin el grau d'èxit dels objectius, no hi ha procés de millora real. En absència d'un pensament estratègic resta el geni i el voluntarisme meritori d'alguns, incapaç d'elevar a categoria el que és una excepció brillant.

A Catalunya les proves de competències bàsiques foren implantades a 6è d'educació primària pel conseller Maragall i a 4t d'ESO per la consellera Rigau. Hi ha un consens ampli entre els polítics que han gestionat el Departament d'Ensenyament els darrers anys i els experts en la matèria a considerar que constitueixen un element cabdal en la millora de la qualitat educativa. La reflexió sobre les dades que se'n deriven té incidència a tres nivells: en el conjunt del sistema, en la mesura que permet afaiçonar un entorn global d'ensenyament-aprenentatge més reeixit; a les escoles i els instituts, com a motor de renovació i de millora; i entre els alumnes, a la manera d'un principi de realitat que afavoreixi el ple desenvolupament de les seves capacitats, tot implicant les respectives famílies en el procés. La seqüència de resultats en els dos primer nivells evidencia el grau de dinamisme o d'estancament de la institució educativa.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Òbviament, no es poden idolatrar les dades obtingudes ni s'ha de fer publicitat de les que corresponen als centres i als alumnes. L'experiència d'altres països indica que els rànquings d'escoles acaben polaritzant els sistemes educatius a partir de variables socioeconòmiques. Les classes mitjanes abandonen les escoles amb resultats deficients, encara que mostrin indicis d'evolució positiva, i això accentua la guetització de determinats centres. El que cal és posar en relació els resultats procedents de les proves de competències bàsiques amb els informes periòdics que realitza la inspecció educativa i amb els mecanismes interns d'avaluació de què disposa cada centre. El conjunt de les dades descriuen la realitat present de les escoles i els instituts, i dels alumnes, sempre aproximada i provisional, una realitat sobre la qual es pot incidir per part de l'equip de mestres i professors tot establint objectius de millora que seran avaluats en anys posteriors.

Els resultats corresponents al conjunt del sistema, que el Consell Superior d'Avaluació fa públics, són una eina útil per saber on som. Això hauria de propiciar un debat seriós de país, com ha passat a França amb la implicació de Morin, Finkielkraut i d'altres intel·lectuals. A partir de la premissa que les polítiques educatives s'han de basar en evidències, hem de reconèixer quin és el punt de partida i quins models internacionals de referència existeixen per avançar en la direcció desitjada. Atesa la continuïtat que la LEC ofereix, a Catalunya tenim l'oportunitat d'innovar mantenint un marc estable. A Espanya, l'alternança en el poder de conservadors i liberals, tal com l'han practicat des del segle XlX, fa impossible combinar estabilitat i innovació, dues de les variables essencials en la millora de la qualitat.