26 d’oct 2020

Anar al contingut

IDEES

Divorci cultural amb rebel·lió

MAITE CRUZ

Divorci cultural amb rebel·lió

Xavier Bru de Sala

Quan, en el Fòrum Primera Plana, Daniel Martínez de Obregón, personatge clau dels alts nivells de qualitat i de públic del teatre català, advoca per la continuïtat de la relació publicoprivada en el manteniment de la cultura, s’ha d’entendre que aquesta col·laboració és en aquests moments una espècie en perill d’extinció greu. Si a sobre afegeix, sempre amb paraules cordials, que malgrat la solemnitat de les proclames dels polítics, no ha arribat a la cultura ni una nova línia de política ni un euro de més per pal·liar aquesta misèria extraordinària, la pintura del panorama perd els colors per reduir-se a una gamma que va del gris més fosc al negre cridaner. No, ni al setembre ni al gener la producció cultural que requereix presència del públic recuperarà el pols.
La divergència entre oferta pública i privada passarà de greuge a abisme comparatiu. Si els teatres i les sales de concert de titularitat pública es troben a mig aforament, tot i que sigui un terç o un misèrrim 10%, la culpa serà del virus, però els efectes per a l’activitat seran gairebé nuls. Els pressupostos estan blindats. En la majoria de casos, el percentatge d’ingressos propis o és ridícul o es maquilla mitjançant comptabilitat creativa. El Liceu, per exemple, practica encara i des de molt abans de l’incendi –amb el beneplàcit de totes les administracions–, la fórmula de rebentar el sostre del pressupost amb el màgic equivalent català de l’«obre’t sèsam» que és l’«algú pagarà». Els diners no provindran del públic, és clar. Sortiran, tard i amb els interessos corresponents, de la caixa dels impostos de tots. No és un greuge sinó un abisme comparatiu amb els que no tenen accés al crèdit.
Des de les administracions, i ho dic per experiència, hi ha una clara diferència entre el que és «nostre» –equipaments públics– i la resta, el molest món exterior. Ja que ni les polítiques culturals ni cap altra declaració programàtica influiran en el resultat de les eleccions, l’abisme es farà més profund.
La rebel·lió cultural, companys, sembla imparable.

Temes: Focus Teatre