Deu anys de la fita del futbol espanyol

L’11 de juliol del 2010, a la ciutat sud-africana de Johannesburg, el futbol espanyol va aconseguir la fita més gran de la seva història. Es compleix, per tant, una dècada des que un gol d’Andrés Iniesta a la pròrroga contra Holanda (1-0) va portar la selecció espanyola a dalt de tot del futbol mundial. Va ser un èxit que va confirmar el títol europeu de dos anys abans en el torneig disputat a Àustria i Suïssa. A la següent Eurocopa, dos anys després de la cita mundialista, Espanya va revalidar la seva corona a Polònia i Ucraïna. Va ser una època, en definitiva, d’una esplendor mai viscuda per un futbol espanyol amb un palmarès molt precari a nivell de seleccions.

Al recordat Luis Aragonés, a l’Eurocopa del 2008, li va correspondre el reconeixement de pilotar el canvi d’estil d’un equip que va deixar de banda l’èpica, amb l’apel·latiu a una fúria que poc tenia de dominadora i sí molt de tòpic ranci, en favor d’un joc de toc, més conforme amb les característiques i la tradició del jugador espanyol. En aquest sentit, el Barça de Pep Guardiola va resultar un bon mirall en què mirar-se, una referència que no es podia obviar. En conseqüència, set jugadors del Barça van ser campions del món, i sis titulars a l’onze de la final.

De comprar a exportar talent

Vicente del Bosque va agafar el relleu d’Aragonés a Sud-àfrica i, lògicament, no es va allunyar del camí marcat. Espanya es va situar així a l’esglaó més alt i aquest canvi d’imatge va anar acompanyat d’una inevitable projecció internacional de jugadors i entrenadors. El futbol espanyol, tradicionalment un mercat comprador, va passar a exportar talent a les principals lligues del món. El context globalitzador que ha acompanyat l’esport en les últimes dècades va contribuir a aquesta tendència. D’aquesta manera, el mateix Iniesta esgota avui els últims dies de la seva carrera al Japó, una cosa que probablement hauria fet també sense el gol tan recordat aquests dies. Però la seva figura no tindria la dimensió planetària que va adquirir a partir del 2010.

L’exportació de jugadors va venir acompanyada també de més interès a tot el món per una Lliga que ja comptava, a més, amb les dues figures més grans del planeta futbol: Leo Messi i Cristiano Ronaldo, avui al Juventus després de la seva llarga etapa al Madrid. A més demanda, més ingressos a partir de la venda dels drets televisius, una cosa que ha donat solvència econòmica a la competició espanyola.

La selecció no ha mantingut aquesta solvència. El declivi es va manifestar de forma abrupta en el Mundial del Brasil 2014 i des d’aleshores el combinat espanyol s’ha mantingut lluny de l’excel·lència manifestada en aquella època. Sis dels 11 titulars a la final ja s’han retirat i només dos (Ramos i Busquets) encara són internacionals. El relleu generacional no ha arribat amb resultats positius, malgrat que Espanya continua comptant amb un excel·lent planter en les categories de formació. Però durant aquests anys va conjuntar una cosa molt difícil de repetir: una gran qualitat futbolística, un caràcter competitiu i la unitat sense fissures d’un vestuari dirigit per un capacitat i discret tècnic que va cedir el protagonisme als seus jugadors.