03 d’ag 2020

Anar al contingut

La gestió política de la pandèmia

Infantils

JOAN CORTADELLAS

Infantils

Mar Calpena

Apel·lar a la ciència quan es decideix per consideracions polítiques o econòmiques, com el nen que crida «¡casa!» jugant a atrapar, és el recurs fàcil per no donar explicacions sobre decisions que poden ser impopulars

Una de les boles més repetides per totes les administracions durant aquesta primera onada de la Covid ha sigut que les decisions es prenien per criteri estrictament científic. Més enllà de la dificultat real perquè així sigui –la ciència avança per assaig i error, i també té els seus biaixos–, hi ha molts exemples que no sempre ha sigut així. Vegem, per exemple, el pla de tornada a les escoles de la Generalitat: la consellera Vergés el va justificar perquè els nens «poden transmetre la malaltia, però en un percentatge molt més baix», i que «tot fa pensar que és segur portar els nens a les escoles». ¿Tot? No, tot no.

Les dues afirmacions són, com a mínim, discutibles. Per començar, les evidències de què disposem sobre el contagi en nens no són concloents. De moment, al Regne Unit, després de la reobertura de les escoles als fills de treballadors no essencials, els contagis es van duplicar durant l’última setmana de juny i van superar els dels entorns hospitalaris. A Israel, les escoles s’han convertit en un vector de la segona onada de contagis. I el viròleg alemany Christian Drosten ha fet públic un estudi que revela que els nens no tenen menys càrrega viral que els adults i que, per tant, són en principi tan contagiosos com ells.

Les mascaretes

Que no s’entengui tot això com un al·legat contra l’obertura de les escoles: hi ha també motius de molt pes per, no obstant, afirmar que al setembre les escoles han de reobrir i que haurien de fer-ho d’una manera semblant a la normalitat. Ni tampoc se’m llegeixi com una crítica només a l’acció d’un Govern, que, d’altra banda, confon desitjos amb realitats des de fa una dècada. Perquè també des del Govern central s’ha operat de la mateixa manera: es va insistir al principi de la pandèmia que les mascaretes no havien de ser obligatòries, «perquè podien induir a una falsa sensació de seguretat», quan en realitat el que passava era que no hi havia suficients.

Les xifres de morts van quedar misteriosament estancades durant una llarga temporada –en teoria, per un reajustament en el sistema comptable–, coincidint just amb la desescalada i l’anunci de la tornada del turisme. Les dades que sí que s’anunciaven llavors es van facilitar de manera opaca i que es deixava a errors d’interpretació –per exemple, els famosos dies en què no hi havia cap mort, que no significava que no n’hi hagués.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Tot això ja seria molt problemàtic si el seu únic efecte fos desgastar la confiança dels ciutadans en el sistema polític i els seus representants, però és que també condiciona, per exemple, el seguiment de les mesures de prevenció, al projectar falses seguretats.

Afirma el filòsof Daniel Innerarity que la lògica de la campanya electoral ha envaït els temps dels governs. Cal ser generós jutjant les diferents administracions i les mesures que han hagut de prendre enmig d’una situació dominada per la incertesa i en què alguns han jugat a distorsionar tot el que han pogut. Tampoc deu haver sigut fàcil posar-se a la pell de Vergés, d’Illa, o de qualsevol altre servidor públic que hagi hagut de prendre mesures arriscades i potencialment tràgiques. Però aquesta generositat no ens ha de fer crèduls quan s’apel·la a la ciència quan es decideix per consideracions polítiques o econòmiques, com el nen que crida «¡casa!» jugant a atrapar. És el recurs fàcil per no donar explicacions sobre decisions que poden ser impopulars. No siguem tan infantils com per renunciar a demanar-les.