Camins separats en el PDECat

La tortuosa recomposició de l’espai postconvergent s’accelera al mateix ritme que s’acosta l’horitzó, indefinit però inevitable, de les pròximes eleccions al Parlament. S’hi dirimirà el lideratge al si de l’espai independentista amb ERC, el balanç de forces entre aquest i les forces no sobiranistes i la possibilitat que sorgeixin terceres vies que acostin posicions fins ara irreconciliables i possibilitin majories menys polaritzades. I gran part d’això depèn de com es consumi la desconstrucció de la força hereva de CDC i la reconstrucció de noves opcions polítiques.  

Consumada la constitució d’un nou partit, el PNC, sobiranista, no unilateralista i de centre, per part dels moderats expulsats del PDECat per Puigdemont, el següent pas en aquest procés és l’enfrontament, cada vegada més destemprat, al si de la formació hereva de Convergència. L’ambigüitat dels qui es van mantenir dins del partit després de les seves diverses metamorfosis i les purgues dictades per Puigdemont és ja insostenible. Els càrrecs institucionals que formen part del Govern Torra i les llistes electorals elaborades des de Waterloo opten ja, sense contemplar una altra alternativa, per un Junts per Catalunya que mantingui fermes l’opció de la independència de forma unilateral i la confrontació sostinguda amb l’Estat sota el comandament directe de l’expresident. Amb el PDECat dissolt al seu interior, o sense ell. No han fet el pas de forçar una consulta, tot i que encara quedi per endavant un últim embat en un Consell Nacional, davant la majoria de la direcció del partit que continua defensant l’estratègia de mantenir el PDECat com un component de la coalició puigdemontista, amb la carta dels drets electorals i la propietat de la marca per conservar-ne la influència.

Difícilment, com es desprèn de l’entrevista amb el conseller Damià Calvet que publica avui aquest diari, les dues posicions poden trobar un punt de trobada. Si les tesis de Puigdemont no s’imposen finalment, els seus seguidors semblen disposats a crear un nou ens més que deixi enrere el que encara és el seu partit. Si en canvi la cúpula del PDECat perd el pols, les veus que encara hi estan representades quedarien sense cap representació ni capacitat d’influència en el nou artefacte de l’independentisme més maximalista.

El votant que sense deixar de ser sobiranista veu amb incomoditat com l’objectiu de la independència els alinea en un incòmode front amb la CUP, que no vol sacrificar a la gesticulació l’eficàcia de les administracions públiques en un context duríssim, que no vol repetir els errors del 2017, ha de tenir una opció que el representi.  Tant el PNC, com Units, amb l’exsocialista Albert Batlle oferint-se a alliberar la confluència, com el sector que, perdent o guanyant el pols amb Puigdemont, no accepti la seva dissolució dins JxCat, tenen possibilitats de fer que aquest espai polític pugui expressar quin és el seu pes real a les urnes, i, sempre que sàpiguen confluir i oferir una alternativa clara, influir en la recerca d’una solució a l’empat infinit del procés.